IMG-20160418-WA0017_mod

Laura de la Morena, Fundación El Sueño de la Campana: “No es tracta d’anar a cap lloc a ajudar, sinó de fer un exercici de sensibilització i canviar els nostres hàbits quotidians aquí”

La Laura de la Morena (Tarragona, 1991), col·labora amb la Fundació El Sueño de la Campana des de l’any 2013. Graduada en Pedagogia, malgrat la seva joventut ha viscut a Nicaragua durant dos anys, on ha après certs valors que ara intenta aportar amb diferents accions aquí.

La seva vinculació amb el món de la cooperació ve lligada a la idea de que l’educació és l’eina per transformar el món, a través de la qual es pot conscienciar a la gent d’aquí i d’allà de que hi ha altres realitats, i així aconseguir apropar dues realitats molt diferents.

Ens trobem en un bar cèntric de la ciutat de Tarragona.

El Sueño de la Campana. Crec que darrera d’aquest nom hi ha una història molt especial.

Sí. Tot comença quan l’any 2003 el Fernando Bermejo, president de la Fundació, arriba al poble de San Ramón (Matagalpa, Nicaragua), un poble d’uns 30.000 habitants. El primer que el Fernando veu al arribar a San Ramón, és el mal que tot el boom de projectes de cooperació, empesos per un moment de gran bonança econòmica dels països donants, havien causat en la població. El Fernando es troba amb un poble molt depenent d’aquestes ajudes i projectes que, a més, havien fet tots fallida.

La campana és el nom de la muntanyeta on es van construir l’hotel rural El Sueño de la Campana.

La idea del projecte inicial era doncs, que aquest fos sostenible. La filosofia que s’amaga darrere és molt clara, sinó ens agrada la realitat que tenim, fem alguna cosa per canviar-la. El Fernando sempre ha dit que ell vol tornar a la vida una miqueta de tot el que la vida li havia donat.

Per tant neix un projecte amb u n objectiu de transformació social i educativa, però el primer pas fou generar llocs de treball dignes per començar a treballar des de la sostenibilitat.

Laura, tu estudies Pedagogia aquí a Tarragona. Quin és el recorregut que fas per acabar treballant a Nicaragua amb aquesta Fundació?

Bé, al principi jo vaig anar a Costa Rica fer les pràctiques del màster. Aquestes pràctiques no tenien res a veure amb el món de la cooperació, eren de recerca educativa.

Penso que a través de l’educació podem canviar realitats que no ens agraden, és l’eina més poderosa de transformació. De fet, personalment crec que tots els que comencem a involucrar-nos en aquest món és perquè tenim algun motiu personal, que ens empenta a voler canviar alguna cosa.

A l’entorn de Tarragona sempre he participat en diferents iniciatives i sempre he tingut interès en conèixer altres realitats i entorns. L’estiu anterior el meu germà havia anat amb la Fundació a Nicaragua i, donada la proximitat de Costa Rica i les ganes de veure alguna cosa diferent, m’hi vaig aventurar. I m’hi vaig enamorar.

L’educació sempre l’estem associant a l’escola, i no ha de ser sempre així. Tot educa, l’entorn, la família, la música, el carrer…. Hi ha una altra educació molt important que es gesta als espais educatius alternatius, als projectes d’escola de pares, als caus, als esplais, etc. L’educació denominada no formal, tot i que personalment no m’agrada fer aquesta discrepància.

Quina era la teva feina a Nicaragua i què fas ara des d’aquí?

Era voluntària i estava lligada als projectes educatius. Vaig començar com a voluntària l’any 2013, just en el moment que una altra noia de Nicaragua que sempre ho ha dinamitzat, la Junielka, marxava del projecte però finalment, i afortunadament per mi, no ho va fer i vam poder treballar les dues juntes. Una història d’amor educatiu. Participàvem en un projecte educatiu a les hores que els nens i les nenes no anaven a l’escola, el Diviérteme y Aprendo.

És una barreja de recursos (reforç escolar, dinàmiques, jocs, etc.) per crear un espai on els infants puguin viure com a tal i es sentin segurs, respectats i aprenguin valors, gestió emocional, es diverteixin i puguem acompanyar-los en els seus processos vitals i educatius, conjuntament amb les famílies i l’escola.

En un principi treballava amb infants d’entre 5 i 12 anys tot i que vam fer un projecte per ampliar la franja amb adolescents fins a 16 anys.

Al principi estava col·laborant amb el dia a dia dels infants, coneixent la seva realitat. Hem de tenir una visió amplia i ser coneixedors d’allà on anem, no podem imposar ni considerar res si no partim d’aquesta base. Va ser i és un aprenentatge infinit. No va ser fins, passat un temps, on ja tenia un aprenentatge de les seves tradicions i els seus valors, que no vaig començar també a realitzar certes funcions. Però sempre d’igual a igual amb les educadores d’allà, de fet formacions i tots els passos amb famílies i infants els feien les educadores d’allà encara que prèviament hagués dissenyat les orientacions conjuntament amb elles. Actualment segueixo el projecte via Skype i de forma bidireccional. Les dues parts ens expliquem i aprenem dels altres.

IMG-20160415-WA0003_mod

En la vostra web dieu ser una Fundació apolítica.

D’entrada a la Fundació totes les persones tenen cabuda, no hi ha aquesta discriminació política. De fet, tenir en la Fundació persones de diferent pensament, no deixa de ser un al·licient. En les activitats que nosaltres fem, estem buscant incloure a tothom, mentre es respectin certs valors, tothom té cabuda.

És molt important, i així ho expresseu constantment en la vostra web, la importància de què els projectes han de ser autosuficients. Després de 13 anys, el vostre projecte ja ho és?

Sí, el projecte ja és autosuficient i, a més, ha crescut molt. Va començar amb 4 treballadors/es a l’hotel i ha anat creixent fins a arribar al projecte de la plaça i el centre cultural amb uns 50 treballadors/es. La idea d’aquesta iniciativa és crear un espai familiar, on poder involucrar tot el poble i crear sinergies amb altres albergs de Nicaragua.

Les persones que treballen en el vostre hotel i la resta d’espais socials que teniu, són persones amb dificultats. Com es fa aquest procés de selecció?

Moltes vegades són ells mateixos que vénen a demanar feina. La majoria de persones no han tingut oportunitats formatives o condicions dignes per conciliar amb la vida familiar en entorns molt desestructurats. La idea de la Fundació és créixer conjuntament, formar, acompanyar, adaptar. Sempre hi ha coses a fer, i totes aquestes noves activitats tenen un impacte econòmic que garanteixen la sostenibilitat de tot el conjunt del projecte. Primer som persones, després, treballadors. Un terme no altera a l’altre. Se’ns oblida prou aquest fet a la majoria de llocs…

La Fundació sempre s’està reinventant, ara inclús hi ha un centre cultural que es lloga per fer-hi altres activitats. Ara també s’està creant un centre de teràpies naturals (Centro Ayni)… El creixement és constant.

En la vostra web també parleu de la lluita pels Drets Humans. Això és molt difícil, en un context molt diferent del nostre, amb unes tradicions diferents i sent només una petita Fundació…

Sí, és una feina molt difícil però no impossible. Un dels exemples més significatius han estat Les Aules de Apoyo. Es van crear dues aules d’educació especial dins de l’escola regular. Aquesta iniciativa va ser generada des de l’escola d’educació especial de Vil·la Joana a Barcelona amb El Sueño de la Campana. Es va pactar amb el ministeri d’educació que s’apadrinaria una psicòloga professional durant 5 anys i es faria l’intercanvi formatiu. A partir d’aquí, si funcionava, es faria càrrec el ministeri. I així ha estat.

Gent contractada d’allà, autòctona, i on es reconeixia que s’ha de regular i definir la figura del psicòleg a l’escola. Que el Govern ho reconegui ja és molt important i que, a més, els professionals contractats siguin d’allà, fa que el projecte sigui sostenible i que tingui un impacte local i legislatiu molt important.

Com financeu els vostres projectes?

La totalitat del finançament ve d’entitats públiques, no hi ha quota de soci ni donacions particulars i, fins ara, tot el finançament ha anat a projectes de Nicaragua, no hi havia res aquí.

Ara estem començant a treballar aquí, en la mateixa idea de sensibilització, comprensió i idea d’apropar dues realitats molt diferents d’un mateix món. Estem creant una iniciativa de Viatges amb essència per organitzar viatges a projectes socials i educatius en el marc de la Festa del Comerç just, el Projecte educatiu Un pont entre Catalunya i Nicaragua que he esmentat abans i organitzarem algunes trobades i xerrades sobre àmbits d’interès. Aquest treball és voluntari però també haurem de considerar la futura sostenibilitat.

El més important és la no-dependència de donacions, aquestes només es demanen per impulsar o començar la infraestructura o per acollir iniciatives que, després puguin assolir amb les mateixes lleis i recursos a Nicaragua.

El fet que siguin entitats públiques les que us financen els vostres projectes, us ha limitat mai en les vostres accions?

No, no hem tingut problemes en aquest sentit, ens hem pogut adaptar a les circumstàncies. L’ajuda que demanem és de material, d’infraestructura, només per arrencar els projectes. Aquesta és una mica la idea, només demanar aquest tipus d’ajudes a l’inici únicament. I aquest fet és molt complex i s’ha d’estudiar i meditar molt bé si es prenen aquestes decisions per tot el que comporta el desenvolupament i el manteniment de les accions.

Quina opinió tens sobre tota la feina d’avaluació que fan les institucions públiques que us han finançat els projectes?

Sota el meu prisma i la meva vivència, considero que no hi ha un treball molt profund d’avaluació en general. Es financen projectes que no tenen impactes, que no s’adapten al context. Per exemple, hi ha una entitat pública catalana que finança contenidors de reciclatge a San Ramón quan a Nicaragua hi ha una mancança evident de gestió de les deixalles. Potser els diners d’aquests contenidors es poden invertir prèviament en altres qüestions. Això és una opinió molt personal però crec que les avaluacions prèvies, durant i posteriors a projectes s’han de replantejar.

Quan el Fernando va arribar a San Ramón hi havia més de 20 projectes de cooperació en una població de menys de 30.000 persones. Això són moltíssims projectes. Doncs tots ells havien fracassat, eren insostenibles.

En el nostre cas ningú dels que ens han finançat ha vingut a conèixer la Fundació, ni a avaluar els projectes. Únicament ens han demanat alguna factura o algun informe. És un tema complex i que, personalment, encara he de conèixer molt més.

IMG-20160415-WA0003_mod3

Al llarg d’aquests anys que portes lligada al món de la cooperació, has vist evolució en la sensibilització de la gent?

Jo crec que sí, que hi ha una evolució. Veig que la gent és una mica més conscient d’aquesta realitat.

Ets molt optimista!

No, tampoc sóc tan optimista. Sóc conscient de què hi ha molta queixa, molta paraula, però poca acció. Al final no es tracta tant d’anar a cap lloc a ajudar sinó, més aviat, de fer aquest canvi de mentalitat, i fer-ho des d’aquí. Per exemple, en la compra del cafè, per què no comprem cafè de Comerç Just i deixem de consumir cafè Nespresso? Aquests detalls del nostre entorn…

El mateix amb la roba, per exemple.

Clar, per què no busquem roba que s’hagi fet a llocs on es garanteixen certs drets o, per exemple, intercanviem roba amb amics. No estic dient que sigui fàcil, però hi ha unes possibilitats, alternatives que són al nostre abast.

No cal dir que l’experiència de treballar sobre el terreny va ser per tu, com per molta altra gent, molt positiva i enriquidora. Sense voler desmitificar res, no creus que això és degut al fet que d’aquí es marxa amb el xip de temporalitat? És a dir, amb la certesa de què es ve només per unes setmanes, mesos, i després es torna a casa.

Sí. Sempre saps que tornaràs, que tens una família que et recolzarà si les coses no et van bé. L’emoció de descobrir cada dia una cosa nova està lligada aquesta idea de temporalitat, de què aquella és una situació temporal i que has d’absorbir al màxim tot el que veus. No podem comparar la vivència des d’aquesta perspectiva que la vida real al context, encara que ens puguem aproximar. El més dur és la tornada….

Pregunta obligada. Treballar en una ONG és molestar, fer soroll?

Sí, inevitablement. Explicar segons quines realitats a les escoles d’aquí no sempre està ben vist, i jo m’he trobat en aquesta situació. Tot i això, degut al tipus d’activitats que fem a la Fundació, no hem tingut mai problemes. Hi ha altres onegés que tenen una vessant més política i de denúncia social que, de ben segur, es deuen trobar amb molts més obstacles per tirar endavant projectes. Anar tan lluny m’ha fet adonar que les injustícies de cada part del món repercuteixen a l’altre i que nosaltres, el nostre dia a dia, les petites decisions són les que poden canviar aquest parer. Això implica soroll constant.

Entrevista realitzada per Josep Alcoceba

Deja un comentario