street-marathon-1149220_1920

SOCIETAT RUNNER: EL GRAN REPTE DE LES ENTITATS SOCIALS

Aquest matí, al vestuari, no he pogut evitar sentir la següent conversa entre dos homes joves. La cosa ha anat més o menys així:

  • (…) Per cert, el dia 5 fan una cursa contra l’esquizofrènia. Sembla senzilla. Vinet!
  • Contra l’esquizofrènia? Sí! Els hi van tancar el local, no?
  • Als de l’esquizofrènia? Ni idea. Un local a Tarragona? Potser sí.
  • Em sona d’haver-ho llegit però ni idea.

Moltes entitats socials s’enfronten al repte d’atrapar l’interès d’una societat saturada d’informació d’ofertes de passatemps (absurdes o no), d’alguns esdeveniments culturals i molts més de pseudoculturals. Aquesta és una de les reflexions que més hem pogut extreure de les entrevistes que hem anat fent al llarg d’aquests mesos. Una societat que sembla córrer constantment i no tenir temps per aturar-se a reflexionar cap a quina direcció està corrent. Estem davant de la primera societat runner de la història.

Sabuda la fórmula, i en un moment on tot el que sona a caminades i curses (i encara millor si aparquem el nostre estimat català i li posem un nom en anglès: trail, trekking, spartan race, etc.) és garantia d’èxit, algunes entitats utilitzen intel·ligentment aquesta eina i ofereixen esdeveniments esportius a un preu determinat, aprofitant la recaptació per seguir lluitant per la seva causa.

En positiu cal dir que aquesta manera de despertar l’interès de la gent ens estalvia d’aquell carrusel d’imatges de persones en una situació dramàtica, la immensa majoria de les quals provenien de determinades regions africanes. També, en clau positiu, és destacable que a través de l’organització d’aquests esdeveniments les entitats poden arribar a un grup de la població a la qual no haguessin pogut arribar mai, perquè formen part d’un grup de la població, a priori, excloses d’aquesta reflexió. Això obre el debat sobre quin impacte té en la gent la participació en un acte social, el motiu pel qual és la lluita per un determinat problema de la nostra societat. Per seguir amb el mateix exemple, en quin moment la persona que s’apunta a la cursa deixa de pensar en la causa que hi ha al darrere d’aquella cursa? En el moment en que via online abona els 12 euros que li dóna dret a la participació en la cursa, a la samarreta de record i a una botelleta d’aigua? O potser hi deixa de pensar en el moment en que creua la línia de meta? O potser, i sent optimistes, no hi deixa de pensar fins al moment en que arriba a casa i comprova com ha quedat en la classificació general? Hi arriba a pensar en algun moment?

La conversa amb la que involuntàriament m’he topat aquest matí és un exemple més d’una societat que cada vegada és més infantil, que reflexiona sempre en direcció al que la moda dictamina i que, evidentment, no gestiona aquesta moda, li ve imposada. Això fa que, i aquesta reflexió agradarà a poca gent, però em servirà per il·lustrar millor el motiu d’aquest escrit, ens sumem desesperadament al carro (vegeu moda) de criticar, via xarxes socials, que tots estem (evidentment) en contra de la venda d’armes, però ignorem que hi ha entitats a casa nostra que fa anys que fan aquesta reivindicació. I és que, quan hagi acabat de passar aquesta moda ens oblidarem de que seguim venent armes i aquesta causa deixarà de ser important. Tal com deia, a Tarragona tenim una entitat que fa 16 anys que cada primer diumenge de mes es reivindica contra la venta d’armes i d’altres causes antimilitars a la Plaça de la Font, oferint un espectacle variat i anticrisis (gratuït). I amb quin resultat? Doncs amb molt poca (o cap) participació de la ciutadania. I això és greu. I és que no fa tant que la nostra bella ciutat acollia més de 30.000 persones a la Rambla per manifestar-se contra una guerra que el poble considerava injusta.

La feina de les entitats socials no és altre que la de fer partícip a la societat de la seva causa, d’ajudar-nos a aturar la nostra cursa i aconseguir, almenys, fer-nos reflexionar. Després ja decidirem si ens interessa o no aquella causa. Per tots aquests motius cal posar més en valor la feina d’aquestes entitats que, en l’ombra de tothom i sense el suport que donen les modes, continuen ajudant-nos a aturar-nos i reflexionar: I doncs, tu per què corres?

Josep Alcoceba

Deja un comentario