portada-msf-2

Irene Schiess, Metges Sense Fronteres: “Un dels principals motius d’intervenció i denúncia en un determinat país és donar veu a conflictes oblidats”

La Irene Schiess (Vilafranca del Penedès, 1977) ha treballat durant 8 anys a Metges Sense Fronteres en diferents posicions en logística, en emergències humanitàries, en terreny i en seu.

L’entrevista es realitza en un bar cèntric de Vilafranca del Penedès. Li agraïm, i molt, l’esforç per poder fer aquesta entrevista.

Estudies Arquitectura i acabes treballant per Metges Sense Fronteres (MSF). Convicció de petita, frustració, casualitat…

Una mica les dues coses i també una evolució personal i professional. La meva mare em diu que de petita deia que volia construir cases de palla a l’Àfrica. A més, tinc un familiar que viu a Sud-àfrica d’ençà que té 20 anys. Jo, amb 17, hi vaig fer un viatge i vaig patir el que es coneix com a mal d’Àfrica. Després, un cop acabada la carrera d’arquitectura, vaig treballar en un despatx de Barcelona durant dos anys i em vaig adonar que per ser arquitecta aquí o eres molt bona o et passaves 8 hores cada dia dibuixant en una pantalla d’AutoCAD. Com que jo no em veia tancada en un despatx fent això vaig iniciar la recerca fins que, a través de la Fundació Vicente Ferrer, vaig anar a treballar a l’Índia. La recerca va ser llarga perquè a totes les ONG em demanaven experiència en el terreny.

Quant de temps vas estar a l’Índia?

Dos anys. Durant el període que hi vaig estar va haver-hi el tsunami de Banda Aceh (26 de desembre de 2004). Vaig treballar-hi de forma voluntària en tasques d’ajuda, rescat i primers auxilis. Aquella experiència em va servir per veure que l’àrea de resposta a emergència m’agradava i vaig decidir seguir treballat en aquest camp.

Després vaig aconseguir entrar a Metges Sense Fronteres (MSF). La meva primera tasca va ser d’arquitecta, amb la construcció d’un hospital a la República Democràtica del Congo. Més endavant se’m van obrir altres portes com la de tècnic d’aigua i sanejament, una tasca molt atractiva perquè estàs molt a prop de la comunitat i amb un resultat molt immediat. Finalment vaig passar al tema de logística fins acabar sent coordinadora de logística d’emergències.

Què significa ser voluntari per MSF? Vol dir que no teniu contracte laboral?

És important entendre que MSF no treballa amb voluntaris. El fet que ens anomenem voluntaris crea molta confusió perquè, segons la Carta Magna de MSF, tots els treballadors de MSF són voluntaris, però aquest terme ve de l’anglès volunteering, que significa persona que desitja ajudar. A Espanya associem sempre el voluntariat amb una persona que està sense contracte, i aquest no és el cas. Treballar sense contracte laboral en els països que treballem no és factible donat els riscos que s’assumeixen. Fa falta una assegurança mèdica, la possibilitat de poder ser repatriats en cas de malaltia o accident, seguretat social, etc.

I què passa quan hi ha una catàstrofe natural? La gestió de projectes d’emergència es fa de la mateixa manera que projectes en conflictes continuats?

Essent Metges Sense Fronteres una organització de resposta a emergències medico-humanitàries, podríem dir que hi ha dos tipus d’intervencions diferents, el què anomenem projectes regulars i projectes d’emergència. Els projectes regulars són aquells que fa anys que estan establerts en zones que podríem dir “d’emergència continua” com la República Democràtica del Congo, la República Centreafricana, el Iemen o molts altres països africans que tenen indicadors de salut pública, com la taxa de mortalitat infantil, fora de marges considerats correctes per la OMS (Organització Mundial de la Salut).

Els projectes d’emergència sorgeixen quan hi ha una disrupció de la “normalitat” i un increment sobtat i significatiu de la mortalitat en una població, degut a catàstrofes naturals, epidèmies, o conflictes armats.

Indicadors de salut.

Sí, hi ha diferents indicadors que quantifiquen l’estat de salut d’una població. El principal és la taxa de mortalitat, a partir de la qual es defineix si ens trobem en una situació d’emergència, de desastre o de crisi humanitària. Quan aquests indicadors, tot i no ser correctes, no milloren amb el pas del temps, considerem que el país o la zona es troba en emergència continua, a partir d’aquí es quan s’estableix el que es diu un projecte regular. Els expatriats que van a treballar en aquest tipus de projectes hi van per una durada d’entre 6 i 9 mesos generalment.

Per tant teniu un equip establert en el terreny.

Sempre hi ha l’equip de personal local. De fet, en emergències, la proporció acostuma a ser d’1 a 10. És a dir, que per cada expatriat que s’envia a terreny  hi ha 10 nacionals treballant-hi. Quan la persona expatriada acaba aquest servei de 6 mesos de projecte regular, torna a casa fins que el tornen a avisar per a un altre projecte.

En el cas de projectes d’emergències hi ha un equip experimentat i especialitzat en emergències. Els membres de l’equip d’emergències han d’estar sempre disponibles a poder desplaçar-se a qualsevol país del món en 24 hores. Generalment, un integrant de l’equip d’emergències passa de 6 a 12 setmanes màxim a l’inici de l’emergència. Més temps és impossible perquè el ritme és massa alt…

Imagino que és massa alt per la quantitat d’hores que es deu treballar i també per tot el què es deu veure i viure.

Són moltes hores de feina al dia, poques de son i molta pressió. Tot el què veus i vius ho processes després…

Segons Nacions Unides l’any 2015 es van registrar 60 milions de persones refugiades, la xifra més alta des de la Segona Guerra Mundial. Davant de la impossibilitat de poder intervenir en tots els casos, com seleccioneu en quins casos intervenir?

En funció dels teus recursos econòmics i humans i analitzant en quins projectes pots tenir un major impacte per reduir la morbiditat i mortalitat d’una zona en estat d’emergència.

Un cop escollit en quin territori s’intervindrà, s’estableixen les activitats que s’hi duran a terme. Per exemple, si després d’un desastre natural o en el desplaçament massiu d’una població es detecta que la causa principal de mortalitat és la diarrea, es prioritzarà tractar aquest problema per totes les vies, ja sigui mèdicament o mitjançant el subministrament d’aigua potable, distribuint sabó, etc.

Qui fa aquest diagnòstic de la població?

O bé l’equip que ja tenim allà o bé l’equip d’emergències s’hi desplaça a fer una avaluació en el moment de rebre l’alerta.

Quins són els criteris que utilitza Metges Sense Fronteres per decidir que aquella emergència ja ha acabat i que, per tant, es pot sortir d’aquella regió?

Els mateixos indicadors de salut que es defineixen en l’inici de la intervenció. En el moment en què els indicadors de morbiditat i mortalitat tornen als nivells d’abans de l’emergència, es considera acabada la tasca de resposta a emergència i, o bé es tanca el projecte o bé es traspassa al Ministeri de Salut o alguna altra organització que realitzi activitats a més llarg terme.

Crisi de l’Ebola. Una de les transmissions més habituals de l’Ebola és la manipulació de cadàvers. Sabent que hi ha moltes comunitats on l’ofrena als familiars difunts és sagrada, com gestiona MSF aquests casos? És a dir, com es pot fer entendre a una comunitat que aquella pràctica tradicional no és recomanable?

Amb la comunitat i els antropòlegs. Els Antropòlegs estudien i coneixen els rituals de les comunitats i saben com apropar-se i informar. És l’anomenat I.E.C.: Informació, Educació i Comunicació. Saber explicar la malaltia, quines són les vies de transmissió, etc.

Cal entendre que la taxa de mortalitat de l’Ebola és molt elevada i, moltes vegades, la persona infectada que entrava a l’hospital moria. Això, juntament amb el fet que els familiars de la persona infectada no poguessin, per temes de seguretat, acompanyar al seu familiar i que aquest morís després a l’hospital, ha estat de les situacions més difícils de controlar a nivell comunitari ja que fàcilment es pot crear el mite de que ningú surt viu d’aquell hospital. En algunes epidèmies, això ha portat a que persones que començaven a tenir símptomes de què estaven malaltes d’Ebola, decidien quedar-se a casa i no anar a l’hospital. Els cadàvers infectats d’Ebola han de ser gestionats i desinfectats d’una forma molt específica, i això no permet celebrar un funeral de la manera habitual, així que s’han hagut de buscar solucions que permetin mantenir el control d’infecció i poc a poc  aconseguir que, d’alguna forma, les famílies poguessin assistir a lenterrament.

Metges Sense Fronteres insisteix molt en la cerca de contactes i en trencar el cercle de contagi. Com s’aconsegueix això en zones tan remotes on l’accés i la comunicació és tan complexa

Durant una epidèmia d’ebola, cada pacient que ingressa a l’hospital s’ha d’investigar: Es contacten els seus familiars, es desinfecta la seva casa i s’intenta buscar qualsevol persona que hagi estat en contacte amb aquella persona durant els 21 dies previs al primer símptoma, perquè són 21 dies d’incubació del virus. És una feina molt complexa on intervenen epidemiòlegs, personal de sensibilització, tècnics d’aigua i sanejament, personal mèdic, etc. Es busca arribar al cas zero.

SAMSUNG CAMERA PICTURES

Els primers casos d’Ebola arriben a occident, la crisi es mediatitza i, tan sols 12 mesos després trobem una vacuna. Es demostra que quan hi ha mitjans financers, polítics i científics es poden trobar solucions.

Si m’ho preguntes a mi, a títol personal, sí, crec que sovint pesen més els interessos polítics i econòmics. Jo em pregunto: per què no hi ha vacuna contra la malària? No creus que si la malària afectés a Centreeuropa o Centreamèrica ja estaria desenvolupada.

Una altra dada interessant que denuncieu al vostre web és que entre 2001 i 2014 el preu de vacunar un nen en un país en vies de desenvolupament (PVD) s’ha multiplicat per 68. Això no és contradictori amb un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) que és, precisament, reduir la mortalitat dels nens menors de 5 anys?

Sí, és contradictori. I hi ha més coses, per exemple, les dificultats a l’accés a l’aigua potable quan sabem que això és gran font de malalties previsibles.

Què és el que fa pujar aquest preu?

Hi intervenen molts factors. Un dels principals, al meu entendre, és el cost de la producció. Les indústries farmacèutiques tenen una previsió de producció amb el seu cost corresponent, però si la gran demanada prové de països que no poden assumir ni aquest cost ni aquesta producció, els números no quadren… Índia en la última dècada ha incrementat la producció de vacunes i medicaments genèrics, aconseguint baixar-ne el cost. Tot i així, hi ha vacunes com la del pneumococ que continuen sent molt cares i no accessibles a gran part de la població mundial.

Fa uns anys Metges Sense Fronteres va iniciar la campanya CAME, que té per objectiu fer baixar el cost dels medicaments o la presentació dels mateixos per tal de que fossin més accessibles. En el cas del medicament pel VIH i la tuberculosi, per exemple, vam aconseguir que el preu baixés.

I és que Metges Sense Fronteres també es caracteritza per aquesta part de denúncia. De fet, MSF neix de la separació amb el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) durant la guerra de Biafra. Quins són els procediments que MSF utilitza per fer aquesta denúncia?

Recollint dades. És a dir, per denunciar la falta d’accés als medicaments el que es fa és recollir dades de morbiditat i mortalitat per falta d’accés a aquests medicaments i demostrar, amb dades, quin impacte hi hauria si es millorés l’accés a aquests medicaments, com per exemple, abaixant-ne el preu. Aquestes dades es presenten a una farmacèutica, a l’OMS, a Nacions Unides o a qui calgui.

Sempre amb dades.

Sí. Amb les dades podem quantificar i demostrar l’impacte que pot tenir en una població l’accessibilitat a la medicació i la salut.

Les activitats psicològiques estan incloses dins l’Assistència Humanitària?

Teòricament hi són des de fa molt de temps, però la veritat és que són molt difícils d’implementar. És molt difícil d’implementar perquè necessites gent que parli la llengua local i que estigui en condicions físiques i mentals per poder ajudar als altres sense que això l’afecti personalment, que tingui les tècniques per fer aquesta feina, etc.

A més ha d’haver-hi una certa rotació, és a dir, no només pot haver-hi una persona…

Exacte, i això és molt complex tot i que s’han anat desenvolupant eines. Per exemple, organitzem sessions grupals que ens permeten identificar persones que necessiten un tractament individualitzat. Les sessions grupals ens permeten que aquest servei s’estengui molt ràpidament, ja que en aquests casos el boca-orella funciona molt bé. A més, aquestes sessions també ens ajuden a identificar a persones que després es poden formar per continuar amb aquesta feina.

Això és fonamental, formar algú d’allà perquè pugui continuar la feina iniciada.

Sí.

Quan parlàvem sobre el tema de la vacuna, et volia comentar que segurament també us heu trobat amb comunitats reticents a acceptar tècniques mèdiques tan diferents a les que ells sempre han utilitzat.

Sí, i això a vegades ens porta problemes. Hi ha dues maneres de fer vacunació. Per una banda, hi ha la vacunació que forma part del Programa d’Ampliació d’Immunització (en anglès EPI Expanded Program of Immunization), que seria com la que es fa aquí als col·legis i que és obligatòria en tots els països per mandat de l’OMS. Per l’altra, hi ha la vacunació massiva que es fa quan esclata un brot epidèmic i on es vacuna a tota la població per controlar l’epidèmia.

En el primer cas, el de l’EPI, hi ha molts països que no aconsegueixen implementar-lo al 100%, bé perquè no poden pagar les vacunes, o bé perquè no hi ha accés a determinades zones aïllades, o bé perquè no es pot garantir que es mantindrà la cadena de fred que la vacuna necessita. El que moltes vegades fem és recolzar al Ministeri de Salut d’aquell país, ja sigui donant suport a què es mantingui la cadena de fred, o formant a la gent local, o ajudant a portar les vacunes en els llocs més remots i de més difícil accés. Generalment, aquesta feina la fa UNICEF amb l’OMS.

En els casos de la vacunació massiva per brots epidèmics, a vegades ens trobem amb molts problemes d’acceptació. A Nigèria, per exemple, fa uns anys va haver-hi un brot de meningitis. Quan nosaltres vam intervenir, vam saber que hi havia la creença de què la vacuna de meningitis podia deixar estèrils als nois majors de 10 anys. Això, en un país on la masculinitat i la fertilitat són molt presents, va provocar complicar accedir a aquella part de la població. Al Congo ens vam trobar amb el mite que MSF no volia vacunar als nens sinó que el que buscava era treure mostres de sang per analitzar-la analitzar i veure quins nens eren interessants per fer tràfic d’òrgans. Ens hem trobat amb molts casos de mites que dificultaven aquesta feina. Tornem al mateix, es necessita informació, educació i comunicació, i això es pot fer llençant una campanya de sensibilització amb el Ministeri de Salut del país, informant a la població de què hi ha una epidèmia i de què la millor manera de parar aquesta epidèmia és vacunant-se. Mentre es fa aquesta campanya de sensibilització, es va preparant tota la part de logística i de la cadena de fred.

Com assegureu l’emmagatzemat de les vacunes en llocs on no hi ha garanties de mantenir un sistema elèctric?

Depèn, hi ha llocs on s’assegura amb un generador, i d’altres on s’utilitzen neveres solars que funcionen amb plaques solars, altres neveres que funcionen amb querosè, etc.

Un altre exemple d’aquesta feina de prevenció que m’ha cridat molt l’atenció és que prepareu i doneu bossetes de medicaments a determinades poblacions susceptibles de patir algun tipus de conflicte perquè, precisament, en el cas que esclati un conflicte bèl·lic, puguin fugir amb aquestes bossetes. En concret he llegit que això ja ho vau fer en determinades poblacions de Sudan del Sud.

Aquesta mesura en concret no la coneixia, però imagino que aquestes bosses de medicaments es deuen donar a persones que estan en tractaments de llarga durada com pot ser la tuberculosi o el VIH. Pensa que a Metges Sense Fronteres li van sorgint molts projectes nous, on cada persona i conflicte s’ha de tractar de forma diferent, depenent de les comunitats, els seus costums, de com es comporten, etc. MSF es va adaptant a aquests canvis a mesura que va coneixent aquella situació concreta. Això fa que, per exemple, coses que per una determinada regió serveixen, potser per Orient Mitjà no tenen cap utilitat…

De fet, Orient Mitjà us deu plantejar molts reptes perquè són conflictes amb una gran polarització tant política com religiosa, on s’utilitza armament modern, on moltes vegades els mateixos metges sou el blanc dels atacs… Tot això us suposen canvis en les vostres estratègies d’actuació?

Sí. Els projectes d’emergència en Orient Mitjà són cada vegada més complexes. En la meva opinió, anteriorment hi havia un respecte pel treball de l’Ajuda Humanitària perquè s’entenia que s’estava al costat de la població i s’estava allà només per ajudar. Amb els anys tot això ha crescut molt, ara hi ha moltes més ONG, molta més gent blanca, etc. Això ha fet que s’hagi començat a identificar l’entrada d’Ajuda Humanitària com l’entrada de diners pot ser perillós perquè, per una banda estàs creant una dependència de la població a aquest tipus d’ajuda tot i que no pots deixar-la d’ajudar i, per l’altra, ets el blanc perfecte per un atac, un segrest, un robatori…

Just després de l’acord entre la UE i Turquia, MSF decideix marxar de Lesbos (Grècia). Quins són els motius que hi ha al darrere d’aquesta decisió?

On Metges Sense Fronteres estava treballant era un camp de refugiats, on s’intentava registrar a totes les persones que arribaven com a refugiades amb els drets que això implica per Nacions Unides. En el moment en què el govern grec es va fer càrrec d’aquell camp de refugiats, es va transformar en una mena de CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). La sortida de MSF va ser per poder denunciar com a organització medico-humanitària no es podia participar en un centre de detenció.

Això deu ser un dilema constant per vosaltres. Què fem, o bé expliquem al món i fem denúncia del que estem veient que està passant, sabent que pot posar en risc les activitats  o bé callem, no fem denúncia, i assegurem que podem seguir atenent la població.

És un dilema molt gran. Ens molts països la denuncia ens ha portat a haver de reduir o fins i tot tancar activitats, per temes polítics o de seguretat.

Un dels principals motius d’intervenció i denúncia en un determinat país és donar veu a conflictes oblidats, com la República Democràtica del Congo o la República Centreafricana, dels quals no se’n parla gens.

De fet, teniu un reportatge sobre la República Centreafricana anomenat el país perdido.

Exacte.

fondo

Us acabeu especialitzant en determinats països?

Voluntàriament no ens especialitzem. Això no vol dir que, per exemple, per escollir els voluntaris que aniran a treballar a algun país determinat, es prefereixi enviar gent que ja hi tingui experiència. Per exemple, recordo que en un moment del conflicte de Somàlia es va establir com a norma interna que els primers equips fossin de gent que ja havia estat prèviament.

Amb això aconseguiu estalviar-vos un procés d’adaptació que és tan important en contextos d’emergència. Abans comentaves la importància de formar persones locals perquè poguessin continuar la vostra feina quan marxeu del país. Aquesta formació també pot servir per prevenir brots epidèmics?

La feina de prevenció és dels governs. Metges Sense Fronteres és una organització de resposta a emergències. Més que una formació per fer prevenció, el que es fa és una formació perquè els programes implementats puguin continuar funcionant tot i que MSF ja no hi sigui present.

Àfrica és el continent que més Ajudes Internacionals ha rebut en tota la història de la Cooperació Internacional i el continent on Metges Sense Fronteres hi ha destinat més recursos i projectes. Per exemple, l’any 2015 un 59% del programa de MSF, és a dir, 516 milions d’euros, van ser invertits en aquest continent, dels quals 100 milions només a la República Democràtica del Congo i 82 milions a Sudan del Sud. Aquesta és una realitat que es va repetint des de fa molts anys, és a dir, s’està creant una dependència d’aquests països. Quina solució hi ha per trencar aquest cercle?

2015 ha estat un any molt dur per la RDC o Sudan del Sud degut als conflictes que hi han esclatat. Hi ha molts països en guerra en l’actualitat.

D’altra banda però, en la meva opinió, invertir en educació, invertir en la gent i aconseguir que, per exemple, els mestres, banquers i els enginyers del futur siguin del mateix país, pot ser part de la solució.

Després hi ha el tema de tornar-los-hi el que és seu. L’explotació de recursos minerals segueix sent principalment europeu, americà i, ara, xinès. Petroli, diamants, or, coltan… tot això són recursos del territori africà que estan sent explotats per companyies no africanes.

Què contenen els famosos kits que doneu a la població refugiada?

A les famílies refugiades se’ls hi donen els kits coneguts com non-food items (NFIs), que contenen materials de refugi com mantes i estoretes, materials d’higiene, materials de cuina, etc.

I com es gestiona la distribució d’aquest material en països tan extensos com la mateixa República Democràtica del Congo?

Si no estem parlant d’una emergència puntual, els productes es fabriquen localment, moltes vegades a la capital del país. En els casos d’emergència és diferent. La cadena de subministrament de MSF és molt gran, tenim 3 centres d’aprovisionament a nivell europeu (Brussel·les, Bordeus i Amsterdam) on tenim estocs que, en cas d’emergència, es poden enviar de forma molt ràpida.

Us deveu enfrontar a casos en què, per culpa de la magnitud de l’emergència, heu de seleccionar a quin públic ajudar. Com es selecciona aquest públic objectiu?

Amb els mateixos indicadors de salut que et comentava abans. A més, existeix un llibret molt interessant que determina les 10 prioritats de l’Ajuda Humanitària. Amb això, aconseguim tenir un punt de referència per fer una avaluació ràpida i analitzar diferents indicadors com el nivell de salut d’aquella població, el nivell de malnutrició, quin accés a aigua potable i a menjar tenen, etc. Tot això està molt estandarditzat i en funció d’aquests valors se selecciona el públic objectiu i les activitats necessàries.

L’ajuda que Metges Sense Fronteres rep és només monetària?

Generalment l’ajuda és monetària però també ens hem trobat en casos que, arran d’una emergència mediàtica, hem rebut una allau de gent trucant-nos i oferint-nos coses com medicaments i menjar. Això, que en una organització petita pot ser d’una gran ajuda, a una organització com MSF moltes vegades es converteix en un problema. I això costa molt que la gent ho entengui. Nosaltres, com organització, tenim una sèrie de medicaments que són els que es fan servir per protocol, unes garanties de que aquells medicaments vénen de dins d’Europa i que, per tant, han passat uns determinats controls de qualitat. Evidentment, la bona voluntat de la gent no es pot menysprear però moltes vegades la feina que suposa exportar aquest material i el no tenir garanties dels controls de qualitat passats per aquest material ofert per la gent, pot acabar sent contraproduent.

Però de fet vosaltres us comprometeu a respectar escrupolosament el desig dels donants que decideixin assignar la seva aportació a un projecte o emergència específica. Això també pot acabar sent contraproduent perquè, precisament, la gent només voldrà destinar els seus recursos en els projectes d’emergència mediàtics?

Sí. De fet, després del tsunami de Banda Aceh i del terratrèmol d’Haití Metges Sense Fronteres va haver de fer una nota de premsa per anunciar que no es podien acceptar més diners perquè ja no es tenia capacitat de gestionar més activitats.

En aquests casos us comprometeu també a avisar a la gent que ha donat diners i preguntar-los-hi si volen destinar els seus diners a altres projectes.

Sí, se’ls hi explica altres projectes en què MSF treballa per veure si hi estan interessats. També es destinen els recursos al sobre d’emergència que hi ha cada any i que serveix per emergències no previstes.

És a dir, com si fos un Fons de Previsió per emergències.

Exacte.

Com es fa aquesta comunicació amb el soci?

Per telèfon i de forma individualitzada. En les emergències, la feina de documentació, comunicació i màrqueting es multiplica.

Com es fan els càlculs de les necessitats per poder cobrir aquest Fons de Previsió o Sobre d’Emergència? 

Amb la mateixa experiència. Hi ha emergències que són previsibles o programables, sobretot les emergències fruit d’un conflicte bèl·lic. En el cas de Síria, per exemple, MSF ja hi portava anys abans que esclatés el gran conflicte. Tenim persones que es dediquen a estudiar aquests conflictes geopolítics.

En el camp de la salut també hi podem trobar casos previsibles. Per exemple, hi ha malnutricions que es poden preveure a un any vista. Pensa en el cas d’una zona agrícola on no hi plou des de fa temps, aquella població és fàcil que pateixi una malnutrició. El mateix passa amb els moviments de població massiva. També hi ha emergències estacionals, com l’època dels huracans a la zona de Centreamèrica.

Des d’on es fan aquests estudis?

Des dels mateixos Centres Operacionals.

L’any 2015, un 9% del vostre finançament provenia de fons públics. Això no pot provocar conflicte en les vostres intervencions, sobretot, en els casos on feu també una campanya de denúncia?

Els fons que s’accepten de fons públics sempre van destinats a projectes on no pot haver-hi conflicte d’interessos polítics com, per exemple, un desastre natural. En les emergències per conflictes bèl·lics, com va ser per exemple el fet d’entrar a Síria, són projectes finançats 100% per fons privats.

Feu campanyes de sensibilització a Espanya?

Sí, de fet, ara hi ha una exposició itinerant anomenada Seguir con Vida que el mes d’abril va estar a Mallorca, al maig a Barcelona i al setembre estarà a Bilbao. És una campanya de sensibilització organitzada per MSF Espanya que parla sobre les persones que fugen de la guerra i que està molt centrada en els conflictes de Síria i Sudan del Sud.

Segurament es podria fer més feina de sensibilització però és una feina molt difícil de fer, sobretot quan estem parlant de conflictes que no estan en portada. És molt difícil sensibilitzar a la gent quan els conflictes no surten a les notícies. De totes maneres, deixa’m dir que Espanya és dels països europeus que fa més donacions en Ajuda Humanitària. La crisi, tot i que es va notar, no va ser tan negativa com es tenia previst.

Ens has parlat de les moltes dificultats de la vostra feina. Per què ho feies?

Tot i semblar molt dur, a vegades veure el patiment extern et fa entendre l’afortunat que ets. També hi ha una part altruista, sobretot en el món humanitari on s’acostuma a començar de molt jove i amb la intenció d’arreglar el món. He de dir que aquesta part més romàntica desapareix quan fa un temps que treballes a terreny. Al final, això acaba sent una professió i, sincerament, crec que un metge que treballi en la salut pública a Espanya ajuda més que jo a terreny, ja que la feina del metge té un impacte més directe.

Però ho feies perquè sí que creies que podies canviar alguna cosa.

Sí, perquè com més coneixes més creus que pots aportar alguna cosa i tenir un major impacte. A més, el retorn intangible i d’un valor incalculable que té aquesta feina.

Thibaud Moritz / IP3; Merignac, France, le 13 mars 2015 - (photos d illustrations) Inauguration de la nouvelle plateforme logistique de Medecins sans frontières (MaxPPP TagID: maxnewsworldthree706394.jpg) [Photo via MaxPPP]
Entrevista realitzada per Josep Alcoceba

Deja un comentario