Foto 1

MARINA VIDALS, Departament Cooperació de l’Ajuntament de Tarragona

La Marina Vidals (Tarragona, 1983) és la tècnica del Departament de Cooperació de l’Ajuntament de Tarragona des de fa més de 5 anys. Llicenciada en història, s’ha especialitzat en cooperació internacional per una qüestió de convicció i militància. Aprofitem la seva basta experiència dins d’aquest món per preguntar-li què s’està fent a Tarragona i a l’Estat Espanyol en temes de cooperació internacional, com estem reaccionant davant les diferents crisis actuals i, també, parlarem d’economia, d’educació transformadora, etc.

L’entrevista es realitza en un bar molt cèntric de Tarragona.

Estudies història i acabes sent la tècnica de cooperació de l’Ajuntament de Tarragona. Ha estat degut a una qüestió de convicció, sempre havies volgut dedicar-te a això, ha estat casualitat…

Ha estat convicció. Ja quan vaig estudiar història em vaig especialitzar en anàlisi de l’actualitat mundial, és a dir, ja anava enfocada a una altra cosa que no era precisament ser arqueòloga. Recordo que tenia moltes inquietuds i sempre m’havia interessat pel tema dels Drets Humans, ja inclús quan anava a l’institut. Crec que són aquests convenciments els que m’han portat al món de les ONG. Després, un cop acabada la carrera, vaig fer el Postgrau de Cooperació de la URV i, efectivament, vaig veure que era un tema que m’agradava i vaig decidir formar-me per poder dedicar-m’hi professionalment.

És a dir, tenies unes conviccions inicials i decideixes dedicar-t’hi professionalment.

Sí, jo tinc la ferma convicció que el món no és just i tinc la ferma convicció que la justícia social és fonamental, i intento implicar aquestes conviccions a tots els àmbits de la meva vida.

Entrem dins de l’Ajuntament de Tarragona. L’Ajuntament dóna el 0.7%?

No, l’any que va estar més a prop, just abans de la crisi, va donar el 0.68%. Aquest càlcul es fa sota els criteris d’avaluació del Fons Català de Cooperació. Amb la crisi econòmica el percentatge baixa i, a més, Nacions Unides ja parla que s’hauria de donar l’1%…

Però això sembla un problema general, no només de l’Ajuntament. Per exemple, segons dades de l’OCDE, Espanya va donar l’any 2015 el 0.13% del seu PIB sent el quart país per la cua que menys diners destina a la Cooperació Internacional. Un altre exemple, només 6 dels 29 països del Comitè d’Assistència al Desenvolupament (CAD) de l’OCDE van donar el 0.7%.

Això és una tendència general que no només té a veure amb l’Estat Espanyol. És una tendència neoliberal que implica la caiguda en inversions públiques. Si es retalla en educació i en salut també es retallarà en cooperació. És a dir, la manca de percepció que la cooperació sigui una política pública unit al fet que, a més, encara que s’aconsegueixi que es percebi com a política pública, aquesta es consideri com la germana petita d’una política pública, fa que la inversió sigui molt baixa.

A més, no s’entén la rendibilitat política que pot donar la cooperació i això explica aquest 0.13% de l’Estat Espanyol. I, insisteixo, aquest 0.13% inclou fluxos financers amb una clara voluntat purament comercial.

El primer receptor d’AOD espanyol és el Marroc.

De fet el Marroc és el principal país receptor de tota la UE.

Perquè és país fronterer.

Exacte, i això no vol dir que no s’hagi de fer aquest tipus de cooperació. La cooperació ho engloba tot, també aquest tipus de polítiques. La cooperació és una forma de relacionar-te amb altres països. El que passa que també s’ha d’entendre que en l’àmbit de les relacions internacionals és molt millor la cooperació que la no-cooperació. La gent percep la cooperació sempre com quelcom solidari i no és així, és un fals mite. Dit això, s’ha de destacar que encara que l’Ajuntament de Tarragona no doni el 0.7% (dóna un 0.39%), sí que destina aquesta quantitat a projectes de desenvolupament i solidaritat, cosa que no es pot dir del 0.13% de l’Estat.

“El Marroc és el principal receptor d’Ajuda Oficial al Desenvolupament de tota la UE perquè és país fronterer”

Has dit que la cooperació no es veu com un instrument que tingui un rèdit polític. Però sí que és cert que és una política que vesteix molt bé, tot i que després aquests recursos destinats a la Cooperació Internacional tinguin interessos purament comercials.

Exacte, i en el fons tot això és cooperació perquè no hi ha enfrontament entre dos països. El problema és que el rèdit polític que se li ha volgut treure és el de disfressar-lo de solidaritat quan no ho és i, a més, no cal. No cal perquè podem parlar de cooperació entre països i que aquesta no sigui solidària, només cal que sigui justa. El gran problema és que moltes vegades s’aplica el que és considerat com anticooperació.

Anticooperació?

Sí, per exemple a l’Estat Espanyol se l’acusa de practicar aquests tipus de polítiques que van en contra del desenvolupament del país. Estem parlant d’una cooperació injusta i que, a més a més, es vesteix de solidaritat. Això passa per exemple quan comptabilitzem les divises que rep el continent africà en forma d’Ajuda i les divises que surten en forma de Deute i quan es fa el càlcul…

Surt perdent el continent africà.

Clar. Aleshores és molt important entendre que la cooperació va més enllà d’aquest 0.7%. En el fons el 0.7% és important però també ho és el com ens plantegem tota la resta de polítiques.

Que tota la resta de polítiques que practiqui el municipi no vagin en contra del que s’intenta defensar en cooperació. És a dir, que la cooperació no acabi sent un maquillatge de les polítiques públiques del municipi.

Sí, la resta de polítiques que fa el municipi van a favor de la integració social? La cooperació se segueix entenent malament. La cooperació s’hauria d’entendre com una política pública d’eix transversal que ha de tendir a que totes les polítiques públiques vagin a favor de la justícia social. Igual que altres temes com el gènere l’hem transversalitat, la cooperació és la tendència a que la justícia social també ho faci, tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat. Si no ho fem així, la cooperació no té cap sentit, i el problema és que no ho estem fent així.

Captura 2

Veiem en la web de l’Ajuntament que un 95% del pressupost de l’Ajuntament és a la Cooperació Indirecta i un 5% a Cooperació Directa. Ha estat sempre així?

No, no sempre ha estat així. Al principi, quan no hi havia departament de cooperació, el pressupost que hi havia en cooperació es destinava íntegrament al Fons Català de Cooperació que era qui s’encarregava de gestionar aquests diners. Després es van començar a subvencionar projectes d’organitzacions que tenien la seu local a Tarragona. En aquell moment, les mateixes organitzacions locals van reclamar que hi havia d’haver una política clara de cooperació local i que això implicava la creació d’un departament de cooperació. Això va coincidir en una època on hi havia més diners per cooperació i aleshores es va apostar més per projectes de cooperació directa. Poc a poc, aquesta tendència ha anat invertint-se i ara estem en la situació que comentes, on el 95% del pressupost es destina a polítiques de cooperació indirecta.

Quin creus que hauria de ser l’equilibri entre el pressupost destinat a la cooperació internacional directe i indirecte?

Depèn de les capacitats.

A Tarragona?

Actualment aquest és l’equilibri. Tot depèn de les capacitats, enteses com la lògica estratègia de les polítiques públiques que s’hi practiquen. És a dir, Tarragona podria fer cooperació directa en àmbits tècnics i municipals. Aquestes possibilitats existeixen però abans s’ha de fer un treball per explicar què significa la cooperació, on volem arribar, per què fem cooperació internacional, per què volem obrir una via de cooperació directa, etc.

Però lo ideal és fer molta cooperació directa i així poder controlar els teus projectes.

No necessàriament. Jo crec que tot són fórmules. És a dir, la cooperació directa i la cooperació indirecta són instruments que nosaltres tenim i que ens aniran millor o pitjor en funció dels nostres objectius. Per tant, la qüestió és saber triar aquests instruments i entendre que tant la subvenció com la cooperació directa no són una finalitat sinó que són uns instruments que els hem d’utilitzar en funció dels objectius que tenim marcats. Per exemple, si nosaltres apostem pels Drets Humans, la Cooperació Directa no és el millor instrument.

Ets la responsable de definir aquestes línies d’actuació?

Sí, bàsicament perquè aquestes línies d’actuació encara no estan definides i, per tant, s’ha d’actuar amb la realitat d’avui. Entre el 2008 i el 2010 hi va haver una tasca de consolidació del departament de cooperació i la seva figura tècnica, és a dir, una feina d’entendre que era la cooperació, el seu paper com a política pública important i que, per tant, necessitava una inversió important de personal i de recursos. En aquest període també va ser important ensenyar quins eren els instruments de la cooperació i com utilitzar-los, el prova i error, és a dir, tot el procés de consolidació del departament. Hem de pensar que Tarragona incorpora tard el departament de cooperació. Ara mateix, el que crec que s’hauria d’haver fet en els dos últims anys és plantejar-nos quina era l’estratègia del departament i conduir-la cap aquesta direcció. Com que això no s’ha fet doncs només ens queda mirar quina és la realitat que tenim ara i intentar anar cap a algun lloc.

A la web de l’Ajuntament veiem que el Departament de Cooperació actua en els 3 sectors d’actuació de la Cooperació Internacional: Acció Humanitària, Cooperació Internacional pel Desenvolupament i Educació pel Desenvolupament.

Sí, l’Acció Humanitària es basa en la protecció de la vida i la dignitat de les persones en situacions de conflicte, violència, desplaçament, catàstrofe natural, etc. I la Cooperació Internacional pel Desenvolupament vol millorar el benestar de tota la població, és a dir, és la part que hauria d’anar a continuació.

L’Emergència Humanitària està inclosa dins de l’Acció Humanitària. Aleshores, com se subvencionen els projectes d’Emergència Humanitària on la prioritat és, bàsicament, la rapidesa? És a dir, entenent que les organitzacions que actuen en aquest àmbit no poden perdre el temps elaborant els informes per obtenir les subvencions, com es gestionen aquests casos?

Segons la Llei General de Subvencions, els projectes d’Acció Humanitària poden rebre subvencions de forma directa. Tot i això, el procés sempre serà lent. De fet, l’Administració necessitarà com a mínim un mes per poder fer l’ingrés de la subvenció perquè, no oblidem, estem parlant de diners públics que necessiten una documentació que justifiqui cada actuació. Això impossibilitaria les subvencions a aquest tipus d’organitzacions que, tal com dius, necessiten els diners en un termini màxim de 48 hores. Però per això hi ha altres fórmules. La més utilitzada és la provisió de fons amb l’Ajuntament. L’Ajuntament pot autoritzar la utilització d’aquesta provisió de fons en un període màxim de 24 hores.

És molt important destacar que en les provisions de fons són les mateixes ONG qui decideixen quan mobilitzar aquests recursos i que, per tant, seran elles qui decidiran quan i en quines emergències intervenir. I això és important perquè hem de saber diferenciar entre emergències mediàtiques i emergències no mediàtiques. El valor afegit de la provisió de fons és precisament aquest, la seva capacitat per actuar en projectes d’emergència no mediàtiques.

“El valor afegit de la Provisió de Fons és precisament que dóna a les ONG la possibilitat d’actuar en projectes d’emergència no mediàtics”

Programa Tarragona amb les persones refugiades. Quan es crea, què fa l’Ajuntament i, sobretot, què hi pot fer el ciutadà?

El Programa neix a finals del 2015, Però això no vol dir que l’Ajuntament no fes res abans. De fet, el programa s’hauria pogut fer molt abans però ha estat la mediatització de la crisi dels refugiats, el que ha fet necessari establir unes línies d’actuació per donar resposta a aquesta pressió ciutadana.

El programa es divideix en 3 línies: Suport a les ONG que treballen en l’acolliment de les persones refugiades, sensibilització o educació transformadora i l’acollida de persones refugiades a la ciutat de Tarragona. Aquesta última línia d’acollida de persones ve donada pel fet que hi ha un canvi en la percepció d’aquest tema en dos sentits: Per un costat, la ciutadania veu aquesta crisi a les portes de casa i, per l’altre, els polítics es veuen obligats a reaccionar davant de la pressió ciutadana. Sincerament jo crec que d’aquí a uns anys trobarem escrit als llibres com des de l’àmbit local es va aconseguir canviar decisions preses en àmbits de política supranacional.

És a dir, com la pressió ciutadana va canviar una normativa estatal i, inclús, europea.

Sí, és la frase aquella de en l’àmbit local es pot fer política. L’àmbit local s’ha mobilitzat de forma transversal per decidir alguna cosa i s’ha demostrat com des d’aquest àmbit es poden també tocar temes de Drets Humans. De fet, no ho oblidem, la política local no deix de ser el reflex de la ciutadania.

És molt important això que dius que l’Ajuntament porta treballant en la crisi de les persones refugiades des de l’any 2012 i, en canvi, no és fins l’any passat, amb la mediatització d’aquesta crisi, que la gent no es comença a interessar. És a dir, d’alguna forma tota la feina que es feia des de Cooperació no aconseguia cap impacte. Creus que no es dóna suficient importància a aquest sector?

No se’n dóna gens.

I això és degut a que hi ha un gran desconeixement cap aquest sector? O quins altres factors poden explicar aquest fet?

Jo crec que hi ha un gran desconeixement de l’àmbit. La gent no sap què és la Cooperació Internacional i la cataloga de solidaritat. A més, és un desconeixement general, no només de la gent, sinó dels mateixos polítics de l’Ajuntament. La gent no ho veu com un instrument social i això, en part, és culpa de les mateixes ONG. Considero que les ONG, com a màxima expressió d’un moviment social que són, no han estat a l’altura perquè ningú les reconeix com a tal. I això fa pensar, i molt. Hi ha molta gent que, davant d’una situació que considera flagrantment injusta, no sap a qui acudir per donar suport i col·laborar. I aquest és el gran fracàs de les ONG.

Les ONG són qui han d’absorbir la reivindicació ciutadana, les nostres preocupacions i reivindicacions que, de fet, són els valors que ens defineixen com a societat. És això el que creus que les ONG no estan aconseguint?

Exacte, hi ha un gran desconeixement de la feina que fan les ONG. Per exemple, la gent no sap que Metges Sense Fronteres no només fa una feina d’atenció mèdica sinó que també una gran feina de denúncia. A més, també hi ha una gran desvinculació amb l’origen dels temes. Per exemple, si analitzem la crisi de les persones refugiades de Sirià, podem veure que hi ha 3 grans factors: El primer és la mateixa Guerra de Sirià que, tot i que tothom hi està en contra, les manifestacions en contra la venta d’armes no tenen cap tipus de repercussió mediàtica. La segona és la reducció o inclús eliminació d’ajudes als països limítrofs de Síria que estan acollint la immensa majoria dels refugiats. I la tercera és l’acció del Govern, on no hi ha hagut un moviment a favor de les persones refugiades ni tampoc s’han castigat les seves polítiques.

Però això torna a ser fruit del desconeixement.

Sí, desconeixement i que, només davant d’imatges tan repulsives com la del nen mort a la costa europea, reaccionem.

Tornem al tema de l’educació transformadora…

El que necessitem és poder pensar. Ni que després decidim que no volem acollir persones refugiades i que la guerra de Síria no ens importa. Però, almenys, sí tenir aquesta possibilitat de tenir tota la informació, de no deixar-nos endur per la informació mediàtica ni per les imatges repulsives com les del nen ofegat.

Una de les responsabilitats que tens com a tècnica de cooperació és decidir quins projectes rebran subvenció i quins no, en funció de quins projectes creus que donen més garanties de poder tenir un major impacte social. Això suposa una tasca de gran responsabilitat.

Hi ha una doble responsabilitat. Per una banda, perquè tens un càrrec públic i estàs jugant amb uns diners públics i, per l’altre, perquè aquests diners aniran destinats a unes persones que faran projectes perquè unes terceres persones tinguin una vida millor. Però això es pot traslladar a qualsevol altre aspecte de la vida on tens una responsabilitat d’actuar i pensar en comunitat, et toca aprendre. He après a ser tècnica i, tot i ser difícil, la qüestió és fer la feina de forma tècnica i no deixar-se emportar pel cor.

El fet que els criteris d’avaluació de projectes siguin estàndards i no hagis estat tu qui els hagi fet, et treu una mica de pes d’aquesta responsabilitat?

Sí, a més són uns criteris que l’any 2008 s’estableixen juntament amb les ONG.

Abans deies que en la cooperació, com en moltes altres coses, se n’aprèn a base de prova i error. Però aquí es dóna el fet que les conseqüències poden ser dramàtiques…

Sí, l’exemple és Nicaragua.

Explica’m.

Doncs és el país que ha rebut més ajudes de tot el món en tota la història de la Cooperació Internacional i continua sent el segon país més pobre d’Amèrica després d’Haití.

“Nicaragua és el país que més ajudes internacionals ha rebut en tota la història de la Cooperació Internacional i continua sent el segon país més pobre d’Amèrica”

Has notat un canvi en la Cooperació Internacional amb la crisi econòmica.

Sí, en negatiu. I això està directament relacionat amb la dinàmica general del neoliberalisme d’enfrontar pobres contra pobres, amb la idea de retallar en polítiques públiques, ja sigui en educació, en salut…

Però això que dius és en l’àmbit Estatal. Creus que la gent ha assumit aquest discurs com a cert, acceptant que la política de retallades en despesa pública és necessària per sortir de la crisi econòmica?

Sí, la gent ho ha acceptat i això no és així.

La ciutadania tarragonina és receptiva als projectes que es fan des del departament de cooperació?

La gent no té una gran disposició inicial en assistir a les activitats que organitza el departament de cooperació, però sí que puc dir que la gent que ha vingut, en general, s’ha emportat una sorpresa positiva i, normalment, aquesta gent repeteix. Tots diuen el mateix: “no ho sabia”, “no ho coneixia”, etc.

Tornem al problema de falta d’informació i coneixement.

Sí, d’informació i d’aposta clara.

Això que dius pot explicar com el Centre de Recursos de cooperació, pau i drets humans de Tarragona, un espai on tothom pot utilitzar el material que hi ha i que em sembla una iniciativa genial, no tingui sortida.

Això va ser una idea que va sorgir quan vaig arribar a l’Ajuntament. Vaig veure que teníem molt material que ens havien donat la gent i les ONG. Eren materials que havien donat a un ens públic i, per tant, era material que havia d’estar en mans dels ciutadans. Vaig parlar amb la URV i tampoc tenien un espai específic sobre aquest àmbit. Aleshores es va decidir fer aquest centre. La creació d’aquest centre va suposar un gran esforç, es va gestionar com si fos una biblioteca, per si un dia s’ha de cedir aquest material, i el següent pas hauria d’haver estat, efectivament, fer-ne difusió. Per manca de recursos humans i econòmics no es va poder fer aquesta difusió. Una coordinadora d’ONG de Tarragona seria, per exemple, un espai on es podria cedir tot aquest material.

refugi 7

Què és el Consell Municipal de Cooperació Internacional i Solidaritat?

Els consells municipals en general són organismes que s’inventen per fer participar la gent en la vida política i publica de la ciutat. A Catalunya, els consells municipals de cooperació tenen molta embranzida perquè és un àmbit poc conegut per l’Administració Pública i és un àmbit que parteix d’una forma diferent de relacionar-se amb l’Administració. Per tant, no es pot gestionar d’una altra forma que no sigui un consell, una forma assembleària.

A Tarragona el conformen actualment les ONG i la Universitat, però es podria obrir a altres actors que es consideressin que poden participar.

Com pot participar el ciutadà en aquests Consells?

Com a persona individual pots anar com a convidat, pots escoltar però no tens dret de vot. Això és així perquè s’entén que les organitzacions que hi participen tenen certa representació ciutadana. El teu canal com a ciutadà seria anar amb l’ONG amb qui participis i explicar la teva inquietud.

Canviem de l’àmbit local a l’àmbit internacional. Creus en el paper de les Organitzacions Internacionals?

Jo no crec en les organitzacions, sinó que crec en les persones i, per tant, les organitzacions depenen de les persones que hi hagi dins. Les organitzacions són un instrument en mans de l’Estat i poden fer coses bones o coses dolentes. Dit això, sí que és cert que les Organitzacions Internacionals solen ser opaques, poc participatives, poc comunicatives i molt verticals.

Però, per exemple, no és fins a l’any 1996 que el CAD elabora un dels informes més important de la història de les polítiques de Cooperació Internacional on, bàsicament, s’arriba a l’acord que l’eficàcia de l’Ajuda es mesurarà en funció del seu impacte i no de la quantitat destinada. O, uns anys més tard (2005), la Declaració de París sobre l’eficàcia de l’Ajuda al Desenvolupament. Tot això sembla un procés molt lent, on potser tot queda amb paper mullat…

Però això és com els Objectius del Mil·lenni. Tot això és una reflexió teòrica al voltant de la Cooperació Internacional. Al final el que fas és marcar un criteri de validesa. Òbviament la cooperació s’ha de mesurar per l’eficàcia, l’eficiència i per l’impacte que té. Però aquest procés d’aprenentatge i de debat és positiu. Per exemple, abans ningú tenia en compte els termes del CDR (Comitè de les Regions) i ara els té tothom. Per tant, tot i ser un paper, si serveix per fer entendre a molta gent que la cooperació no és el domund, benvingut sigui aquest paper.

Parles dels Objectius del Mil·lenni. Hi ha corrents que consideren que s’estan aconseguint i d’altres que no.

Depèn dels països. Hi ha països que sí que estan molt propers a aconseguir-los i n’hi ha d’altres que els han superat amb escreix. Però això no vol dir que el país estigui millor. És a dir, jo crec que els Objectius del Mil·lenni no es poden valorar a escala mundial, em sembla complicadíssim.

Però es fa així.

Perquè ens encanten els números, però tots aquests resultats no volen dir que visquem en un món més just i millor.

Clar però la Cooperació Internacional es basa en aquests valors. Per exemple, quan parlem de l’Objectiu d’aconseguir l’escolarització primària gratuïta per tots els nens del món.

Sí, perquè els criteris quantitatius són més fàcils que els qualitatius. Podem quantificar si aconseguim un major nivell d’escolarització primària però també ens hauríem de plantejar, per exemple, quin tipus de model educatiu volem.

Però hi ha hagut certa evolució, per exemple, hem deixat de valorar únicament el PIB i també estem valorant d’altres índexs com el IDH.

No sempre…

Sí, però es fa. I no deixen de ser dades, però ja hem passat a considerar que la riquesa d’un país no és la riquesa que tinguis, sinó com aquesta es distribueix, i això té a veure amb la teva política pública i el teu impacte anual en la salut, en l’escolarització, en l’atenció a la salut maternoinfantil, etc.

Per tant, tornem a parlar d’educació.

Sí. Jo crec que hauríem d’entendre que els humans som animals socials i que vivim en societat i que el benefici d’una persona pot beneficiar a aquella comunitat. És a dir, no ens costa entendre que la samarreta que portem l’hagin fet a 1000 km de casa nostre, però sí que ens costa entendre que el fet que millori la vida d’una persona que viu a 1000 km, millori la nostra vida. I això és el que és pervers, el fet que no ens costi entendre que l’únic que s’ha globalitzat és el consum, i que els drets humans no ho hagin fet. Entenem la globalització econòmica i la globalització del consum, però no entenem la globalització dels Drets Humans. Em sembla bé que siguis el meu productor, però no em sembla bé que tinguis els mateixos drets que jo. Ni tan sols penso que sigui cosa meva que tinguis els mateixos drets que jo. Preguntem-li als nostres avis i besavis què els hi sembla que portem samarretes fetes a la Xina. Els hi semblaria una cosa raríssima. Nosaltres hem assumit això, però no hem globalitzat res més.

Treballar com a tècnica de cooperació, fa que visquis contradiccions en el teu dia a dia?

Sempre. Però tu has de fer d’acord amb les teves capacitats i sabent amb quines contradiccions pots viure i amb quines no.

Dedicar-te a aquest camp, significa fer una feina de reivindicació, de molestar, d’implicar-te per coses que afecten als altres, de fer soroll. Per què ho fas?

Per militància. És que la vida és una qüestió de militància. Jo milito en una ONG perquè crec certament que es poden canviar coses. Hi ha d’altra gent que milita en un partit polític, o en un club de futbol i segur que tenen els seus objectius. És a dir, la meva feina la faig per qüestió de militància, igual que un metge o un psicòleg en la seva feina atén a les persones perquè creu que tenen dret a una salut de qualitat.

Hem de ser optimistes?

Jo no ho sóc.

Però has comentat que a llarg termini, i amb tot el tema de l’educació transformadora, es poden canviar les coses.

Sí, però quan ens preguntem si el món és millor ara que fa uns anys… doncs depèn de per qui. Podem ser optimistes en el sentit que les coses canviaran perquè tal com anem, anem a l’abisme. Dit això, si al final hi ha canvi, aquest canvi no crec que vingui d’Europa, sinó que vindrà d’altres regions, d’altres cultures. El model econòmic que hem creat, i que impregna tots els àmbits de la nostra vida i ens fa ser així, ens porta a l’abisme.

El model econòmic… L’economia és una ciència social.

Clar, l’economia no és allò que passa a les borses, sinó que és un model que estudia el comportament de les persones. El model econòmic vol dir com ens relacionem i que fem cada dia d’ençà que ens llevem fins que ens anem a dormir. Doncs aquest model econòmic que hem creat està destinat al fracàs perquè ens porta a una desigualtat extrema. El primer i el tercer món no és geogràfic, és social.

refugi 2

Entrevista realitzada per Josep Alcoceba