jesús gelida

Jesús Gellida: “La transformació social no s’entén sense el paper de les dones al llarg de la història”

Per primera vegada en la història d’ONG en Xarxa, entrevistem en motiu de la publicació d’un llibre. En Jesús Gellida (Benicarló, 1980), l’autor, ens explica per què va decidir llançar-se  cap aquesta aventura. El llibre és un recull de reflexions dels últims anys del mateix autor que, gràcies a una acurada selecció, ens invita a recordar (i reflexionar) sobre quines eren les nostres esperances davant els canvis socials que s’anunciaven i quines són les sensacions (o decepcions) que ens han quedat. És a dir, des de l’Obama, Tsipras, 15M i l’Europa social a l’actual Trump, Troika, PP i l’Europa xenòfoba. Canvi o recanvi?

L’entrevista es realitza en un cèntric bar de la ciutat de Tarragona.

Què estudies i per què decideixes fer aquest llibre?

Escric articles des de l’any 2011 i, a finals del 2015, vaig tenir la idea de fer un llibre amb un recull de tots aquests. Vaig pensar que seria interessant fer una recopilació d’alguns articles per veure l’evolució que ens ha portat a la situació actual.

Què hi trobarà el lector en el teu llibre?

Hi trobarà una radiografia de les transformacions polítiques i de la realitat social en l’àmbit local, estatal i internacional. La precarització de la vida i les alternatives que existeixen. De l’evolució del suposat canvi i la transformació social fins a la realitat actual. De l’esperança amb l’arribada d’Obama a l’actual govern de Trump. De l’esperit del 15M a la reelecció del Partit Popular.

Interpreto el títol del teu llibre (El canvi global. Un peu a les institucions i mil als carrers) com si estiguessis donant una solució, o almenys una eina, per lluitar contra el llistat de situacions precàries que descrius en la recopilació d’articles.

Sí, és un instrument. Actualment vivim en una il·lusió electoral. Hem de tenir un peu a les institucions, això és cert, però si no hi ha ningú al carrer lluitant i reclamant pels nostres drets socials, no aconseguirem res.

Hem vist les dificultats que molts països d’Amèrica Llatina han tingut amb els seus governs progressistes. O, sense anar tan lluny, el cas de Grècia i les polítiques de la Troika. Un sol país no pot fer el canvi.

Aprofito que parles de Grècia per preguntar-te la teva opinió sobre el que va passar amb el govern d’Alexis Tsipras. En el teu llibre descrius molt bé l’evolució de Syriza, des de les seves promeses fins a les dràstiques retallades al seu poble. Tsipras és culpable o víctima de la pressió internacional?

Ens falten elements d’anàlisis per saber què va passar en aquells mesos i el motiu d’aquesta gran decepció. Syriza era el govern que podia portar el gran canvi als països del sud d’Europa. Però això també ho pensaven els poders fàctics. Potser importava poc que marxés Grècia d’Europa però no tant que aquesta sortida actués de detonant i mirall pels altres països del sud d’Europa.

Però aquestes pressions dels poders fàctics eren previsibles…

Sí, i el partit grec no tenia un pla B. Sembla que l’alternativa era seguir negociant, sempre a la baixa. Crec que ara ja van pel quart memoràndum de retallades. Aquestes retallades no les està fent el partit conservador de l’antic govern ni el socialista. Les pitjors retallades de la història de Grècia les està fent el govern de Syriza, encapçalat per Tsipras.

“Les pitjors retallades de la història de Grècia les està fent el govern de Syriza”

I ho tenia tot a favor. Inclús va guanyar el referèndum (juliol 2015) on es preguntava al poble grec si volia acceptar les condicions d’un rescat de la UE, FMI i BCE. Tenia el seu poble al costat.

Sí, estava referendat pel poble, ho tenia tot a favor. Va ser molt decebedor. Pensa que a Grècia durant aquells anys va haver-hi moltíssimes vagues generals, era quasi una situació de país pre-revolucionària. El partit de Syriza va absorbir aquesta força per acabar seguint aplicant les polítiques d’austeritat.

En el pròleg del llibre, l’Arcadi Oliveres defineix les xarxes socials com un instrument que ens dóna una sensació fal·laç de llibertat. Defineix les xarxes com un espai on es perd molt de temps, que ens dirigeix cap a les qüestions més reiteratives i, a més, que atempta contra la nostra llibertat.

No ho comparteixo, tot i que sí que és cert que ara estem més vigilats i observats. Però també val a dir que no s’entendria el 15M i d’altres moviments socials sense aquestes xarxes; Eines molt potents, interessants i necessàries per moure la gent.

Quina és la teva opinió sobre l’impacte real de les revoltes populars? Maig del 68, el 15M, la Nuit Debout francesa, etc. Sempre hi ha dues lectures oposades: El bàndol que creu que, al final, aquestes reivindicacions acaben en res i que tot continua igual; I els que creuen que aquestes són necessàries i que tenen un impacte positiu.

Òbviament sí que serveixen. En el cas de l’Estat Espanyol, per exemple, des de la transició que no es coneixia cap moviment similar ni una alternativa política de canvi social com la que es va viure durant el 15M i el naixement de Podemos. És cert que a França, i vist en perspectiva, l’actual govern de Macron no és l’escenari ideal. Però les reivindicacions populars sempre queden i estan en l’imaginari col·lectiu de la gent.

M’agradaria conèixer la teva opinió sobre la socialdemocràcia europea i fer un exercici de comparació entre els partits socialistes europeus i el càstig (o no) dels seus votants. Per exemple, el Pasok, el partit socialista grec, va patir una humiliant derrota en les eleccions del 2015 després de nombrosos casos de corrupció i de pactar amb la dreta del país. A França, Hollande sembla assumir el seu fracàs no presentant-se, per primera vegada a la història de la república, a unes segones eleccions. Quin ha sigut el paper del socialisme a Europa en aquests últims anys?

La socialdemocràcia europea ja no existeix. Vicenç Navarro parla de socioliberalisme o tercera via. És a dir, aplicar les polítiques neoliberals amb un tint social. Aquest espai de la socialdemocràcia és el que va intentar ocupar Syriza a Grècia, o Podemos a l’Estat Espanyol.

“La socialdemocràcia europea ja no existeix”

Però quin ha de ser el discurs d’aquests antics partits socialistes que, com molt bé descrius en el llibre, estan aplicant les mateixes polítiques econòmiques que els partits conservadors, per tornar a guanyar la confiança i credibilitat davant dels seus votants?

És que actualment aquests partits són crosses de la dreta europea. Per exemple, qui va donar l’actual govern al Partit Popular espanyol? L’abstenció del PSOE. Amb qui governa el partit d’Angela Merkel a Alemanya? Amb el partit socialista.

En el teu llibre cites vàries vegades el pla B d’Europa. Què és i en quina situació es troba?

Això va ser proposat per Miguel Urbán (Eurodiputat amb Podemos), Yánis Varoufákis i d’altres personalitats de la política europea. Propostes de com repensem Europa, com ens la plantegem. D’aquí va sorgir el moviment puentes, no muros (bridges, not walls). És un moviment encarat a les eleccions europees de l’any 2019. S’està buscant com articular tot aquest moviment reivindicatiu i crear una candidatura de canvi.

És molt interessant però també complicat. L’esquerra, per definició, ho qüestiona tot i és difícil trobar unió.

Sí, però no s’està parlant d’una unitat total, sinó d’unitat vers algun assumpte, algun tema. Per exemple, el partit socialista i Podem podrien entendre’s per revertir algunes retallades socials o derogar la reforma laboral.

Però aquest moviment pretén formar un partit transversal per tota Europa?

No, simplement és un embrió per decidir que (no) volem d’Europa. És aquell dilema, molt comú en les esquerres, de preguntar-se si encara es pot reformular i salvar aquesta Europa o, al contrari, ja s’ha de trencar i sortir-ne.

Veurem cap on va aquest moviment, doncs. Aprofito això per preguntar-te en quina situació queda la UE després de la crisi econòmica, crisi humanitària, polítiques d’austeritat i, també, el Brexit. Reforma o ruptura.

Queda molt debilitada. Actualment s’està treballant en l’horitzó Europa 2025. En aquest treball, continuarem com ara o treballarem cap a un moviment més profund d’unió, a escala fiscal i de política monetària? Aquesta nova Europa significaria més polítiques d’austeritat? Igualment, no s’abordaran realment aquestes qüestions fins que no passin les eleccions alemanyes (24 de setembre 2017) i acabin les negociacions del Brexit.

La victòria de Macron a França creus que obra una escletxa d’esperança?

És l’esperança de les elits. La candidatura de Macron ha sigut un producte de Màrqueting.

El millor candidat per mantenir l’actual Europa.

Exacte, tot un europeista. Pensa que la primera cosa que va fer en guanyar les eleccions va ser visitar la canciller Angela Merkel. Macron va ser l’artífex de la polèmica reforma laboral del govern socialista d’Hollande. Però també va saber fer una bona lectura del moment polític del seu país, va sortir d’un partit socialista en caiguda i va presentar-se com un outsider. Amb tota la premsa a favor, i a pesar de tenir un discurs molt més pobre que d’altres candidats com Jean-Luc Mélenchon o, inclús, rivals de la dreta francesa, va guanyar les eleccions.

“Macron és l’esperança de les elits, un producte de màrqueting que té tota la premsa a favor”

Entenc lo de la força dels mitjans de comunicació i tot el discurs de la por a les alternatives provinents de partits d’esquerra. Però em continua sorprenent l’impacte d’aquests mitjans i la conseqüent victòria de Macron en un país que conec i que el veig democràticament molt madur.

És que els mitjans han sabut articular un candidat suposadament de canvi. El votant francès havia d’optar per votar el dolent, el vot útil o per quedar-se a casa, l’abstenció ha sigut molt elevada. A més, a França hi ha un element a tenir en compte, la gran amenaça de Le Pen. Fins i tot es parla molt de la lepenització dels esperits, que és l’adopció del discurs racista, de la por a l’immigrant.

“A França es parla de la lepenització dels esperits; l’adopció del discurs racista, de la por a l’immigrant”

Canviem de sector. En els teus articles parles molt de TTIP i CETA. Per què creus que el CETA és el cavall de Troia del TTIP?

Perquè les grans multinacionals, sobretot les dels Estats Units, tenen filials al Canadà. Això suposa que, si al final no s’aprovés el TTIP, aquestes empreses ja tenen la porta per entrar a Europa. És important fer l’incís de què no estem parlant d’Europa contra dels Estats Units, estem parlant de les grans multinacionals contra els pobles, siguin d’Europa o dels Estats Units. Seran aquestes multinacionals qui es repartiran els beneficis d’aquests tractats. Això ho defineix molt bé una portada de le Monde Diplomatique amb el titular: La OTAN de la Economía.

Sobre l’article ONG a debat en un món globalitzat, publicat precisament en aquest web, m’agradaria preguntar-te per quin creus que ha de ser el grau de finançament extern que han de rebre les ONG per poder sobreviure però, a la vegada, per no perdre independència en les seves actuacions.

Òbviament, com més finançament es rep d’algú, menys independent ets. Jo crec que una part important dels fons d’una ONG han de provenir de socis i dels projectes que aquesta realitza. Han de ser les mateixes entitats les que decideixin quins projectes volen finançar, quina estructura de socis i treballadors volen tenir, etc.

Creus que el fracàs de la cooperació internacional ha sigut acabar sent un instrument de maquillatge de les polítiques públiques neoliberals? La cooperació hauria de ser un eix transversal, educador i de direcció de les polítiques públiques generals.

Sí. Jo entenc la cooperació al desenvolupament com un acompanyament cap a la transformació social. Aquí hi ha el discurs pervers, normalment promogut per partits de dretes, però també per molts partits socialistes, que s’ha d’eliminar la cooperació al desenvolupament per evitar que els diners marxin a causes alienes al país. La cooperació al desenvolupament és una qüestió de justícia social. Estem explotant aquests països des de fa 500 anys, des del descobriment d’Amèrica.

“Entenc la cooperació internacional com un acompanyament cap a la transformació social”

La cooperació internacional treballa amb dades. Creus que és important fer-ho així i l’homogeneïtzació de criteris?

Sí, és molt necessari que totes aquestes dades siguin quantificades. És molt més realista treballar amb dades, sinó en què et bases? Aquí també és important saber quines dades agafes per mesurar la situació d’una població: El PIB, l’IDH?

Amb aquesta homogeneïtzació de dades potser també s’aconseguiria una homogeneïtzació de criteris i evitar que parlem d’emergència humanitària a Sudan i, també, a Catalunya.

És un molt bon exemple. Hem d’anar molt amb compte amb la utilització de termes populistes. Estem pervertint el llenguatge. A més, es fa per cridar l’atenció, la qual cosa, a més de perversa, pot acabar sent contraproduent.

Fent una molt breu cronologia dels últims anys a Síria, podríem dir que el que comença sent una revolta popular contra el govern de Bachar el-Assad, va passar a ser una guerra civil entre bàndols a l’actual situació, en un conflicte aparentment bilateral entre dos bàndols, però amb la intervenció directa i indirecte de potències d’arreu el món. Quina és la solució a aquesta complexa situació?

Ho has explicat molt bé. Síria s’ha convertit en un escenari de guerra on tant forces regionals com internacionals hi tenen un paper. És evident que la solució no passa per més bombardejos sobre la població, vinguin del bàndol que vinguin. Una possible primera via de solució passar per tallar les vies de finançament i d’armes als terroristes. Darrere del gran conflicte sirià hi ha un gran negoci i ens sorprendríem de l’origen d’aquestes armes… Per tant, per aturar la guerra primer ha d’haver-hi una voluntat real de la comunitat internacional. I això, amb els dos grans blocs, un liderat pels Estats Units i l’altre per Rússia, sembla molt difícil. No hi ha cap tipus d’interès real perquè això s’acabi.

“No hi ha una voluntat real de la Comunitat Internacional per aturar la guerra de Síria”

Per tant, estem parlant d’un estat fallit on no hi ha una perspectiva de solució, almenys, a curt termini.

A curt termini segur que no. Va haver-hi una victòria a principis d’any força important a Alepo del govern de l’Assad. Però això s’ha traduït en una guerra més cruenta en altres indrets del país. Aquest govern, el de l’Assad, no s’hauria mantingut sense el suport internacional. Però és que el bàndol dels “rebels” també han tingut finançament d’altres potències.

És molt pervers com d’una revolta democràtica que buscava justícia social, s’ha passat a l’actual situació.

Per què tanques el llibre parlant de feminisme?

Mai m’havia atrevit a escriure sobre aquest tema. Considero que no en sé suficient. Però, a la vegada, també em deia que, un llibre que parlés de canvi i transformació social, també havia de parlar de feminisme. Crec que la transformació social no s’entén sense les dones, perquè les dones han estat històricament discriminades i continuen sent-ho. Així doncs, i també per la insistència d’una bona companya, em vaig animar a informar-me i a escriure sobre el tema.

“La transformació social no s’entén sense el paper de les dones al llarg de la història”

Última pregunta. Per què ho fas?

Perquè hi ha moltes desigualtats i injustícies al món i crec, sincerament, que aquest canvi no ens el donarà ningú, ens hi hem d’implicar. És una qüestió de convicció, no ens podem quedar en una banda i no aportar el nostre granet.

llibre 1

Aquest llibre ja està disponible. Per més informació podeu contactar directament al seu autor al següent correu: jesusgellida@hotmail.com

Entrevista realitza per Josep Alcoceba

Deja un comentario