portada

Laura Palau, Entrepobles: “Les nostres activitats no busquen únicament criticar l’actual sistema capitalista, també ofereixen alternatives”

Laura Palau (Barcelona, 1976) és professora d’un col·legi de Tarragona i, des de fa 11 anys, està vinculada a l’entitat Entrepobles. El que va començar amb un viatge a Nicaragua s’ha convertit en una vinculació total amb l’entitat on, com ella ens explica, el ser “conscient d’una situació de desigualtat” l’ajuda a actuar davant de les situacions de dificultats. Torça el gest quan li preguntem sobre la participació ciutadana en els actes que l’entitat organitza a Tarragona.

L’entrevista comença en un bar cèntric de la ciutat i acaba a la seu de l’entitat.

Anem una mica al passat. Estudies educació social i ara dediques gran part del teu temps lliure a temes relacionats amb la solidaritat. Sempre has tingut presents aquests temes o ha sigut fruit d’una evolució personal?

Sempre he tingut la inquietud de col·laborar amb una entitat com Entrepobles. Va ser, arran d’un viatge que vaig fer a Nicaragua, que vaig conèixer aquesta entitat. Em va agradar la seva manera de treballar i vaig decidir quedar-m’hi.

La majoria dels vostres projectes són a Amèrica Llatina. Com feu el procés de selecció d’aquests projectes? Són les mateixes entitats locals dels països on treballeu que us comuniquen una determinada necessitat, o bé sou vosaltres mateixos que, a instàncies d’aquestes entitats, detecteu un problema i decidiu intervenir?

Les entitats locals d’allà ens ensenyen els seus projectes i, nosaltres, ens encarreguem de presentar aquests projectes en diferents convocatòries públiques per poder aconseguir finançament.

Tenim una oficina tècnica a Barcelona, amb personal assalariat, que s’encarrega de tot el tema de projectes. A més, també tenim cooperants en els països on intervenim. Cal tenir en compte que, en moltes de les organitzacions amb les qual treballem, tenim relacions des de fa molts anys, des dels inicis d’Entrepobles. Són els cooperants els que s’encarreguen de la selecció d’aquestes noves organitzacions amb les quals es treballarà. Aquesta selecció es fa avaluant que les possibles noves entitats segueixin unes línies de treball afins a la nostra organització.

Què és l’Educació Emancipadora i per què és tan important dins de la vostra estratègia.

L’educació emancipadora és aquella educació en la qual, a través de donar informació sobre les diferents situacions que estan passant, s’intenta canviar la realitat. És a dir, donar informació perquè es conegui una situació determinada, i per provocar-hi un canvi. És l’educació per a la transformació social.

“L’educació emancipadora és l’educació per la transformació social”

Quines activitats realitzeu dins de l’Educació Emancipadora?

Fem jornades, trobades, escoles de formació, editem material sobre els temes en què treballem, etc. Per exemple, quan vam treballar el tema de la sobirania alimentària, ho vam fer amb menjadors escolars ecològics. En aquest projecte no solament explicàvem que és la sobirania alimentària, sinó que, a més, ho aplicàvem al dia a dia. Aquest va ser un exemple d’educació emancipadora realitzada en l’àmbit local, transformant menjadors de col·legis i hospitals, i fent-ho amb menjar local i ecològic. En aquest projecte vam implicar a persones de la comunitat educativa i als pagesos de la zona. La clau és la transformació social.

Qui era Paulo Freire?

Va ser el pedagog dels oprimits i transmissor de la pedagogia de l’esperança, un dels més grans i més significatius pedagogs del segle XX. Les seves idees han influenciat els processos democràtics arreu del món. Va influir en les noves idees alliberadores d’Amèrica Llatina i en la teologia de l’alliberament, en les renovacions pedagògiques europees i africanes. La seva figura és referent constant en la política alliberadora i en l’educació. Paulo Freire s’ocupa dels homes i dones “no lletrats”, dels anomenats “desarrapats”.

Per Paulo Freire, el procés d’alfabetització té tots els ingredients necessaris per a l’alliberament. L’aprenentatge i aprofundiment de la mateixa paraula, la paraula d’aquells que no els és permès expressar-se, la paraula dels oprimits que només a través d’ella puguin alliberar-se.

Dues dades: La majoria de les entitats a les quals he entrevistat tenen la majoria dels seus projectes als mateixos països que vosaltres. Segons dades de l’OCDE, Nicaragua és el país que més ajudes ha rebut i, no obstant això, continua sent el segon país més pobre d’Amèrica Llatina. Històricament, s’han plantejat malament la política de Cooperació al Desenvolupament?

El cas de Nicaragua pot servir per explicar-ho. Nicaragua és un petit país centreamericà que ha patit guerres i invasions dels Estats Units. Les dues últimes guerres, per exemple, han estat molt seguides i han durant molts anys: La primera, als anys 70, contra el dictador Somoza i, la segona, als anys 80, la “contra” finançada i entrenada pels mateixos nord-americans. Aixecar un país que ha estat devastat econòmicament, estructuralment i socialment no és fàcil ni ràpid. A més, aquests països que no estan industrialitzats sofreixen, per part dels països del nord, l’espoli dels recursos naturals que tenen. Si aquests països decideixen oposar-se, la resposta és molt clara, només cal pensar en l’assassinat de la Berta Càceres a Hondures.

Els projectes de cooperació “solidària”, especialment els realitzats per les ONG, intenten acompanyar als sectors més desfavorits i afeblits perquè puguin tenir una certa autonomia. És a dir, les ONG actuen com una solució temporal mentre no es solucionen les causes estructurals que provoquen la situació de pobresa. Aleshores, si valorem que les causes de la pobresa són estructurals, i que les relacions internacionals potencien el flux econòmic dels països pobres cap als països rics, les ajudes que vehiculi l’OCDE (o organismes afins), a més de no ser molt copioses, no ajuden a sortir de la pobresa, doncs estan orientades a les necessitats de benefici dels inversors. En dades, segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), en la dècada dels 80, per cada dòlar que va arribar a Amèrica Llatina en forma d’ajuda i inversió, van sortir 5 dòlars cap al nord.

Creus que, arran de la crisi econòmica, hi ha hagut un procés de professionalització del sector? En molts ajuntaments, per exemple, s’ha creat la figura del tècnic en cooperació.

Sí, jo crec que aquest procés de professionalització ha existit. Degut a la crisi, moltes ONG han desaparegut. S’ha de pensar que moltes d’aquestes ONG van créixer moltíssim abans de la crisi. A Entrepobles, i això és important, ens sentim molt orgullosos de no haver crescut més del que realment podíem créixer, amb una estratègia molt clara de seguir recolzant els projectes en els quals ja havíem començat a treballar, i no volent agafar més projectes sense poder garantir-ne una atenció òptima i de qualitat.

M’agrada molt quan dieu que els projectes de cooperació són solament una eina més de tot l’engranatge. És a dir, que aquests projectes mai s’han d’entendre com l’únic element necessari per canviar les realitats dels països del Sud.

Exacte, el que fan les ONG és gestionar els diners perquè puguin arribar a terreny. Però la lluita de les ONG, d’aquí com d’allà, és molt més àmplia. Els projectes de cooperació són solament un dels eixos de treball, però hi ha més elements relacionats amb l’educació, la incidència social i política. Un treball que es realitza a través de les campanyes, amb les nostres xarxes…

Xarxes.

Sí, com a organització tenim clar que és molt important treballar en xarxa. Hi ha xarxes locals de cada organització territorial (OT). Tarragona, per exemple, és una OT. A Catalunya hi ha diverses OT. En l’àmbit estatal tenim la de Sevilla, Valladolid, etc.

Com dèiem, els projectes són solament una part de la cooperació, relacionada amb la gestió dels diners, però després també hi ha una part d’acompanyament, de processos, etc. Nosaltres veiem totes aquestes parts de forma horitzontal.

Com ha afectat la crisi econòmica a la vostra entitat? Segons les vostres dades, el nombre de socis s’ha mantingut més o menys estable. Com ha afectat en l’àmbit dels projectes?

En el nostre cas sí que ens va afectar. La disminució de pressupost de les administracions públiques com a conseqüència de la crisi econòmica va fer que, per exemple, haguéssim de reestructurar la nostra oficina tècnica. Nosaltres vam optar, abans que acomiadar als nostres tècnics, a fer un procés participatiu de com s’havia de gestionar aquesta situació. El que es va decidir va ser la reducció de la jornada de tota la plantilla, aconseguint així que cap dels nostres treballadors fos acomiadat. Va ser un moment molt dur, però, alhora, molt ben organitzat i acompanyat en tot moment per l’entitat.

És important destacar que, amb la crisi, ens vam arribar a plantejar que passaria en cas de no tenir diners per a fer projectes de cooperació. Les conclusions van ser que, abans que desaparèixer com a entitat, seguiríem col·laborant amb les organitzacions, tot i que d’una altra forma. Van ser uns moments molt tensos, on tot es va balancejar però que, gràcies a les decisions que vam prendre, no vam desaparèixer i, fins i tot, hem pogut restaurar la jornada laboral completa als nostres tècnics.

“A causa de la crisi econòmica vam plantejar-nos com funcionar sense diners per als projectes, però mai vam contemplar la possibilitat de desaparèixer”

Aprofitant que parlem d’aquest tema, et volia preguntar si entens que hi hagi entitats més petites que es sentin en situació desfavorable en els concursos de finançament públic. És a dir, que pel fet de ser més petites i no poder tenir la figura d’una persona tècnica que es pugui dedicar a la redacció dels projectes, vegin impossible aconseguir finançament públic.

No considerem que siguem una organització tan gran. A més, cada territori on estem és diferent, hi ha molta fluctuació de socis… És veritat que aquí a Tarragona solem aconseguir el finançament més gran possible, però jo crec que això no és degut a que tenim tècnics que poden encarregar-se de la preparació d’aquests concursos, sinó per la qualitat dels mateixos projectes.

Et proposo el següent exercici: Imaginem una persona que rarament s’ha interessat per temes de cooperació però que, pels motius que siguin, vol conèixer la vostra entitat. Aquesta persona, llegint la vostra pròpia web, veu que una de les vostres constants és la promoció d’accions contràries a la societat capitalista. Aquesta persona pot pensar que realitzeu un treball utòpic i us exigiria alternatives a aquest model. Què li diríeu?

Hi ha una cosa que m’agrada molt d’Entrepobles, i és que moltes de les nostres activitats no giren solament entorn de criticar les coses que no funcionen, sinó que, a més, també proposen solucions i alternatives a aquest model. Hi ha alternatives, i aquestes estan en tots els àmbits. Des de l’alimentació amb la campanya de la Sobirania Alimentària, a tot lo relacionat amb la participació en xarxes d’economia social i solidària. Per mi aquest és l’element fonamental, no solament criticar al sistema, sinó que, a més, ensenyar quines són les alternatives.

mans

Sobirania alimentària. Què és, per què sorgeix i quina és la vostra lluita?

La sobirania alimentària és el dret dels pobles a poder decidir sobre la seva alimentació. I això significa poder decidir sobre les polítiques relacionades amb l’alimentació, sobre què produir, on i de quina forma. Avui dia l’alimentació està vista com una pura mercaderia, i això fa que es produeixi i exporti allà on hi hagi diners. La qüestió és tornar a les comunitats camperoles la possibilitat de poder produir els seus aliments locals que, a més, són els més sans. Això ja s’està fent aquí amb cooperatives locals, que estan donant alternativa a haver d’anar a un centre comercial a comprar tomàquets de l’altra punta del món.

“La sobirania alimentària és el dret dels pobles a poder decidir sobre la seva pròpia alimentació”

M’agradaria que comentéssim l’entrevista a Berta Zúñiga que publiqueu en l’última edició de la vostra revista. En concret, m’agradaria obrir el debat que es desprèn d’aquesta entrevista: Actualment, en molts països d’Amèrica Llatina, continua sent molt perillós lluitar contra el model extractiu. Tan perillós que, tal com deies abans, la Berta Cáceres, la mare de la noia entrevistada, va ser assassinada per aquest motiu.

Sí, de fet, és un degoteig constant de víctimes. La Berta Cáceres va ser assassinada mentre dormia, a casa seva, on vivia amb els seus fills. Aquest tema ens ha afectat moltíssim… Estan assassinant a molts líders de moviments que s’oposen a l’activitat de les indústries extractives en països com Hondures, Perú, etc. Entrepobles està treballant molt en aquest tema, ja que considerem que és clau. De fet, estem arribant a un nivell d’amenaces i assassinats que ens estem plantejant com defensar i protegir als nostres defensors i cooperants.

La Berta Càceres, coordinadora del Consell d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (COPINH), va ser una defensora dels drets humans hondurenya. La seva enorme generositat en el compromís rebel, solidari, activista, feminista, l’havia portat a ser una de les veus més clares i valentes en la defensa dels pobles indígenes, dels camperols, de les dones i de tots els sectors socials més desfavorits. Va ser assassinada per denunciar la implicació d’institucions i bancs europeus en el projecte hidroelèctric d’Aigua Zarca, de DESA, l’empresa encarregada de la construcció de la represa. Ella formava part d’aquesta nova generació de dones sorgides del silenci i l’oblit, que avui s’aixequen a tot el continent per posar-se’n en primera línia en la defensa dels seus drets i dels drets dels seus pobles, per defensar el seu cos, el seu territori i els béns comuns. Amb la Berta hem après a estimar i seguir de prop la seva lluita i la del seu poble.

Què és el CETA i per què és tan perillós?

El CETA és un tractat comercial entre el Canada i la UE. Els nostres dubtes i temors vénen de l’origen d’aquest acord pel que fa als actors que el proposen a la UE. No és una proposta del Parlament Europeu, els nostres representants, tampoc és una petició àmplia dels ciutadans/es dels països membres de la UE, sinó que són els tècnics de la Comissió Europea qui comencen les negociacions amb el Canada. ara fa més de sis anys. Durant aquests anys l’opacitat és el comú denominador de les negociacions, opacitat que denuncien els mateixos diputats del Parlament Europeu. És evident que els actors interessats en tirar endavant aquest tractat de lliure comerç són les grans multinacionals.

Aquesta manera de fer, deixant a la ciutadania i els seus representats fora de tota informació i debat públic, sense saber com s’ha d’aprovar o no aquest tractat, qui ho farà… creiem que tot això justifica tots els nostres dubtes i temors. Estem veient com cada vegada els drets de la majoria de les persones es retallen en benefici d’uns pocs.

Àlex Guillamón deia en el seu article “Comerç internacional TTIP, CETA I TISA: Amenaça als drets i a la sobirania local” que sembla que, al no poder aconseguir un acord mundial i unilateral de lliure comerç, aquest objectiu s’està aconseguint amb acords entre grans regions. Tenim el cas del NAFTA, els possibles CETA i TISA…

No tenim cap dubte que l’interès de les grans companyies transnacionals és convertir tot el món en un únic mercat, sense aranzels, ni drets laborals ni socials. Un únic mercat on ni els mateixos Estats puguin tenir identitat pròpia que faci que es preocupin per temes relacionats amb l’ecologia, el canvi climàtic, la justícia, etc.  S’està fraccionant el món amb tractats regionals de lliure comerç. I això és precisament el que es vol aconseguir amb el CETA i el TTIP. Si pensem que, a més del interès d’aquestes grans companyies, també hi ha molts governs… Aquí hi tenim el PP, Ciutadans, Convergència, PNB i, fins i tot, el posicionament del PSOE no és molt aclaridor.

I per què és tan important haver recollit 3 milions de signatures en la campanya contra el TTIP? És a dir, com s’utilitzaran aquestes signatures? Com a instrument de pressió? Quin és el següent pas?

La recollida d’aquestes signatures és el resultat de tot el treball que les plataformes estan fent arreu de l’Estat, per informar a la ciutadania davant de la manca d’informació. No és només recollir signatures, és informar i tenir-les per poder-les presentar al Congrés dels Diputats en cas que l’aprovació d’aquests acords passi pels parlaments dels països membres de la UE. Tot i que això malauradament encara no és segur…

Amb Metges sense Fronteres ja vam parlar sobre els famosos Centres d’Intervenció d’Estrangers (CIE). Per què és tan important aconseguir tancar-los?

Perquè estan posant a persones, privant-les de la seva llibertat, pel fet de ser estrangeres, sense haver comès cap delicte. Això atempta directament contra els Drets Humans.

entrevista

La figura de la dona juga un paper clau en el disseny i planificació dels vostres projectes.

La perspectiva de gènere està present en tots els projectes que realitzem. A més, aquest és un punt fonamental al moment de buscar entitats afins per a la nostra xarxa de col·laboració.

Treballem moltíssim a donar visibilitat el treball d’aquestes dones en diversos països de l’Amèrica Llatina. La situació de desigualtat que viuen moltes d’aquestes dones és real, però també ho és la lluita de moltes d’elles, algunes com a líders d’organitzacions, i això moltes vegades s’ignora. De vegades, solament es visualitza la part de desigualtat que viuen, i no la lluita d’aquestes. Entrepobles treballa en donar veu aquestes dues realitats.

“Treballem molt en, no solament donar visibilitat a la situació de desigualtat que moltes dones pateixen a Amèrica Llatina, sinó també en mostrar la seva lluita”

Hija de la Laguna és un documental sobre de la lluita de la Nélida Ayay per denunciar la situació que està vivint el seu poble del Perú. En concret, ella denuncia que una empresa minera vol extreure l’or que es troba sota les llacunes del seu poble, fet que destruiria per complet l’ecosistema de la zona, deixaria sense aigua a les poblacions del voltant, etc. Una pràctica que, tal com ja hem parlat en l’entrevista, és una constant en diversos països d’Amèrica Llatina. El que potser crida més l’atenció d’aquest documental és el missatge: I és que ella ens recorda que això hauria de ser una lluita de tots i no solament a les persones d’allà. El que s’està explotant és l’aigua, la degradació del medi ambient i això ens afecta a tots. I és que de vegades sembla que aquests conflictes, al estar a milers de kilòmetres de casa, no ens afecten…

Sí, la Nélida va fer una gira per tota Espanya, i va començar per Tarragona. Hija de la Laguna mostra la història d’una minera que vol treure l’or que es troba a l’interior d’unes llacunes del Perú. Un or que, després, acabarà venint cap aquí. Aquesta és una realitat que la gent ha de conèixer. Al Perú el 60% del territori està concessionat a mineres, és una dada brutal. Això és una font d’ingressos pels governs.

Sí, però és una “estratègia” de molt curt termini.

Sí, exacte. Però és la seva aposta actual. Això també ens crea una contradicció, ja que moltes d’aquestes estratègies vénen de governs d’esquerres. Per tant, ens trobem que moltes vegades hem de criticar aquestes decisions de governs d’esquerres.

Va tenir molt d’èxit la presentació de Hija de la Luna?

Organitzar aquest tipus d’actes suposa molt de treball. Pensa que, per poder portar a la Nélida Ayay, vam haver de coordinar-nos amb l’oficina tècnica de Barcelona, amb el nostre cooperant a Perú, contactar després amb la Nélida i organitzar la ruta per tota Espanya. A Tarragona vam gairebé aconseguir omplir l’Antiga Audiència.

Per tant, va ser un èxit.

No. Jo crec que, sent l’acte que era, hauria d’haver vingut més gent. En altres ciutats, com per exemple València, els nostres companys ens ensenyaven imatges de sales plenes. A més, després d’aquest documental vam realitzar un acte sobre la defensa del territori aquí a Catalunya, convidant a Manolo Tomás (Plataforma en Defensa de l’Ebre), i amb prou feines vam ser 12 persones. Vam treballar molt en la difusió mediàtica d’aquest acte i, no obstant això, aquest va ser el resultat. A Tarragona costa molt aconseguir atraure l’interès de la gent i que et vinguin als actes.

Segons els vostres comptes anuals, l’any 2015 gairebé un 94% del vostre finançament per a projectes va provenir de subvencions públiques. Tal com hem comentat abans, molts d’aquests projectes fan pressió enfront de pràctiques industrials que atempten contra els DDHH i que, a més, compten amb el suport dels mateixos governs locals. Aquí hi ha dues lectures possibles: Per un costat, podem pensar que hi ha una voluntat real de les institucions públiques d’aquí de denunciar determinades pràctiques dels governs d’allà (i per això financen aquests projectes). L’altra lectura és que no existeix aquest exercici de reflexió sobre els projectes. És a dir, que l’única cosa que s’avalua és la part tècnica del redactat i contingut del dossier del projecte, sense fer una avaluació més en profunditat…

Jo creo més en aquesta segona opció, no existeix aquesta reflexió.

Hem comentat en aquesta entrevista que realitzeu un treball que moltes vegades pot ser frustrant perquè, malgrat tots els esforços, no trobeu resposta per part de la ciutadania. Fins i tot, de vegades, com en el cas de la vostra companya a Hondures, és un treball molt perillós. Per acabar, per què ho fas?

Perquè creus en això, tens la consciència d’una situació de desigualtat i d’un sistema capitalista destructiu per a les persones. Això és insostenible i és això el que t’empeny a seguir lluitant.

sibol

Més informació sobre Entrepobles en el seu web http://www.entrepueblos.org/

Entrevista realitzada per Josep Alcoceba

1 comment

Deja un comentario