dsc_0355

Amadeu Lopez: “L’estat espanyol es gasta 48 milions d’euros al dia en despesa militar, l’equivalent al pressupost anual de Mans Unides”

Maria Miró (Tarragona, 1983), Pau Gomis (Tarragona, 1960) i Amadeu López (Morella, 1957) formen part de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. El primer que ens deixen molt clar és que la Coordinadora no és una ONG, sinó un grup antimilitarista. Al llarg de l’entrevista reflexionarem sobre el què vol dir avui en dia ser antimilitar i quina és la seva lluita per fer arribar aquest debat al carrer, un debat que sovint es percep llunyà de la realitat del dia a dia.

Des d’ONG en Xarxa, els hi agraïm molt haver volgut participar en el primer debat del projecte.

Ens reunim a l’Ateneu Llibertari Alomà, situat a la part alta de Tarragona.

Per començar, quin és el camí que heu fet per acabar a la Coordinadora?

Maria Miró: Jo vaig venir molt jove, amb 17 anys. Recordo que vaig fer el meu treball de batxillerat sobre el Deute Extern i, en conseqüència, em vaig moure molt en reunions i esdeveniments que es feien a la ciutat. Tot allò va fer que acabés coneixent la Coordinadora.

Pau Gomis: En el meu cas és més per una trajectòria personal. El coneixement de la Coordinadora va ser paral·lel a tot el que va portar el moviment de Resistència Global i els moviments antiglobalització. Igual que la Maria, a través de reunions i actes amb aquests col·lectius, vaig acabar coneixent millor la Coordinadora i, finalment, vaig entrar-hi.

Amadeu López: En el meu cas ens hem de remuntar a quan tenia 22 anys, on col·laborava amb moviments pacifistes contra l’OTAN. Col·laborar amb la Coordinadora em serveix per fer molta reflexió.

Aquesta reflexió imagino que passa amb tots vosaltres.

MM: Sí, la Coordinadora no és sempre un col·lectiu dogmàtic, hi ha moltes opinions i, com passa amb un mateix, sempre hi ha molta autocrítica.

Molt breument, què és la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau?

MM: És un col·lectiu antimilitarista

D’acord, però en el vostre blog dieu que la Coordinadora és un col·lectiu de persones que treballa per l’antimilitarisme a Tarragona, però sense perdre de vista el món. Per què dieu això de sense perdre de vista el món?

MM: Perquè la Coordinadora demostra, amb el Paraules per la Pau, que la seva lluita no és només en contra del fet que els vaixells militars atraquin al Port de Tarragona, sinó que es tracta d’una lluita més global. La Coordinadora és un col·lectiu que està en contra de la militarització de la societat.

PG: Podem trobar molta gent contrària a la presència de vaixells militars al nostre port. Però per molta d’aquesta gent, el seu posicionament contrari ve donat perquè això suposa un perill per la ciutat, o simplement per la imatge negativa que poden donar alguns d’aquests mariners, etc. Si aquests vaixells atraquessin en un altre port de l’Estat, la gent deixaria d’estar-hi en contra. Per tant, sí que podem trobar un posicionament en contra de la presència de vaixells militars al Port de Tarragona, però no per aquesta reflexió antimilitarista que nosaltres defensem. El que fem nosaltres és, doncs, anar a l’arrel d’aquest tema.

“Molta gent està en contra dels vaixells militars al Port de Tarragona només pel perill local que suposen, no per una idea antimilitarista”

S’estima que la despesa militar espanyola l’any 2016 va ser de 17.465 milions d’euros. És a dir, gairebé 48 milions d’euros al dia.

AL: És evident que no són necessaris. Hi ha un alt càrrec del Ministeri de Defensa que va reconèixer, el dia que deixava el seu càrrec, que la quantitat de soldats existents a l’exèrcit era molt superior a la que realment es necessitava.

Això que comentes va molt en línia amb l’estratègia del Ministeri de Defensa Espanyol de camuflar, o reduir molt, el pressupost anual. Aquestes partides es poden amagar, per exemple, posant-les com a despeses d’altres Ministeris de l’Estat.

AL: Sí, i per això és molt important conèixer dues organitzacions que es dediquen a estudiar els pressupostos del Ministeri de Defensa: El Centre Delàs, que publiquen un informe a l’any sobre els pressupostos de l’Estat en Defensa, i l’altre és l’Utopia Contagiosa, un col·lectiu antimilitarista que també fa una valoració dels pressupostos. En el cas del Centre Delàs, el seu director, el Pere Ortega, utilitza els mateixos paràmetres que s’utilitzen dins la UE per esbrinar quina és la despesa militar espanyola en Defensa, i no la quantitat que el Ministeri publica cada any. El resultat és aquests 48 milions diaris. Aquests 48 milions diaris equivalen al pressupost anual de Mans Unides per tots els seus projectes.

Quin sentit té avui en dia l’OTAN? Aquesta és una organització que es crea en un context de Guerra Freda, on els EUA estan interessats en expandir les seves bases militars entre els seus països afins. Però, una vegada va caure l’URSS, aquesta Organització militar, lluny de desaparèixer perquè ja havia desaparegut el motiu de la seva creació, va fer un canvi d’estratègia i ha intervingut en diferents països com el que era Iugoslàvia, Síria, Iran, etc.

PG: És evident que la guerra és un negoci molt important. Per exemple, només en els tres últims anys el valor de la venta d’armes d’Espanya a l’Aràbia Saudita ha estat de 1.245 milions d’euros. Estem parlant d’operacions comercials amb conseqüències directes de mort i destrucció de pobles.

Per tant, l’existència actual de l’OTAN segueix una lògica purament comercial.

PG: Principalment sí. És una activitat pròpia del sistema actual capitalista.

MM: Jo crec que és una estratègia de globalització de l’exèrcit.

AL: Només cal pensar que els cinc principals països exportadors d’armes són membres de l’OTAN i del Consell de Seguretat de l’ONU. La pregunta que ens hauríem de fer és veure de què ens defensa l’OTAN en aquest moment. La gran amenaça que tenim, o almenys això ens fan creure, és el terrorisme, i l’OTAN no ens defensarà d’això.

“Els cinc principals països exportadors d’armes són membres de l’OTAN i del Consell de Seguretat de l’ONU”

Creieu que el fet de formar part de l’OTAN pot ser un obstacle entre la reconciliació diplomàtica de Rússia i l’Europa Occidental? Això és molt important perquè, de cap manera, una organització militar hauria de ser un obstacle en qualsevol tipus d’acord bilateral.

PG: És que no hem d’oblidar que estem en un període d’expansió capitalista, on els exèrcits juguen un paper molt més que militar, i on moltes de les missions per garantir pau no són més que un mitjà per fer créixer l’imperi.

Moltes d’aquestes missions que tu comentes, i d’altres conflictes bèl·lics, es fan sota el paraigua de l’OTAN i tenen un principal país interessat, una altra vegada, els EUA. Davant d’aquesta lògica, molts partits d’esquerra europeus plantegen la sortida de l’OTAN. Creieu que això és possible, o només s’està alimentant un debat utòpic?

AL: Dins de l’actual sistema econòmic en el qual vivim és molt difícil poder sortir de l’OTAN. El que sí que sembla que s’està tornat a plantejar dins de la UE, i aquest és un tema que prové del projecte de la Constitució Europea, és la creació d’un exèrcit europeu. Això deslligaria Europa de l’OTAN. Igualment, i per aquest motiu ningú dóna aquest pas, la sortida de l’OTAN tindria unes clares conseqüències econòmiques.

És això que tu comentes. El fet de formar part de l’OTAN va molt més enllà de formar part d’una Organització Militar, és més aviat formar part d’una sort de club de països occidentalitzats. Només amb aquesta lògica es pot entendre, per exemple, el canvi de posicionament de Felipe González entre l’any 1981 i el referèndum del 1986, del no voler formar part de l’OTAN a amenaçar amb la seva dimissió si el resultat del Referèndum era contrari a l’entrada d’Espanya a l’OTAN.

AL: Bé, és que es venia l’entrada a l’OTAN com l’entrada a un grup de països democràtics. Després, et trobes amb països com Turquia, on tothom està veient que està constantment vulnerant els Drets Humans, però ningú s’atreveix a plantejar que surti de l’Organització.

dsc_0363

Anem a Espanya. Segons dades de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica, a Espanya hi ha 1.344 sol·licituds pendents de resolució (i que compleixen el protocol de Nacions Unides) i unes 2.400 fosses sense exhumar. Tot això converteix Espanya en el segon país del món, només per darrere de Cambodja, amb més desapareguts en fosses comuns. Per què és tan difícil que la societat espanyola reconegui aquestes dades i, en conseqüència, s’exigeixi la resolució d’aquests casos?

PG: No se sap perquè hi ha aprovada una Llei de Memòria Històrica que no és de compliment. Ningú està obligat a treure noms franquistes de carrers i places espanyoles, cap ajuntament està obligat a reconèixer els morts que té en les seves fosses comunes, etc. De fet, parlar de franquisme és un eufemisme perquè això suposa donar-li la culpa de tot a un sol senyor i, no, estem parlant d’una estructura molt més gran i poderosa.

AL: La setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una conferència sobre Memòria Històrica que es va fer a l’Ajuntament de Tarragona. Un dels Doctors de la conferència va fer una reflexió molt interessant, en concret, ell deia que no reconèixer els morts que hi ha a les carreteres significa que el nostre sistema polític continua sota el paraigua del franquisme. També va explicar que el Rei hauria de ser la primera persona jutjada per tots aquests morts. És que només cal pensar en Cossos de l’Estat com el dels Jutjats, que no han canviat gens des de l’època del franquisme. Només hi ha hagut un jutge que s’ha involucrat en aquests temes, el Garzón, i ja se l’han carregat.

PG: Fins que no es reconegui que totes les accions de repressió franquista van ser un genocidi, serà molt difícil que es puguin establir llaços fraternals arreu de l’Estat.

“No reconèixer els morts que tenim a les carreteres significa que el nostre sistema polític continua sota el paraigua del franquisme”

Aleshores entenc que sou molt pessimistes davant d’un possible canvi en l’escenari polític on, de la mà d’un nou partit, es pugui arribar a plantejar la creació d’una Política Nacional de Cerca de desapareguts.

AL: Sí. És que jo crec que haurien de ser els jutges qui fessin aquesta feina d’aixecament de fosses. Sigui de forma voluntària o cobrant, no importa això. Però on estan aquests jutges?

Com expliqueu la importància de la vostra lluita a aquelles persones que són distants a la vostra causa, perquè no els interessa o perquè consideren que la lluita per la memòria històrica només serveix per “remoure merda”.

AL: La dignitat d’un poble ve d’aquesta lluita. S’ha de reconèixer el que hem fet, sigui bo o dolent.

Hi ha una frase que a mi m’agrada molt i que diu que la Memòria Històrica no pretén obrir fronteres sinó tancar-les. Hi ha moltíssimes famílies que encara tenen algun familiar desaparegut.

MM: Per moltes famílies tot el tema de la guerra civil és tabú. Això, potser, ha contribuït al fet que hi hagi aquest silenci… Un tema tabú per experiències de les mateixes famílies, per no patir explicant-les o, simplement, per no ser capaç d’explicar-les. Aquest fet ha pogut ajudar al fet que, encara avui, molta gent no sigui tan conscient d’aquesta realitat passada.

PG: La memòria històrica és fonamental per la reparació familiar, més que la part judicial o política.

MM: Això es veu molt en els pobles, on les famílies es coneixen més entre elles. Aquesta reparació familiar és la que percebo més complexa.

AL: L’estament de poders s’ha mantingut vigent durant 40 anys, i continua. I això és més evident en societats petites com els pobles. Sinó que cadascú pensi en el seu poble i veurà com, en la majoria dels casos, han sigut sempre les mateixes famílies les que han tingut el poder.

“L’estament de poders continua vigent 40 anys després”

Parlem de la vostra feina a Tarragona. Com ja hem explicat, una de les vostres lluites és la lluita per la memòria històrica. Quin és el suport públic de la vostra lluita? Per exemple, heu trobat suport de l’Ajuntament de Tarragona?

MM: No, més aviat pals a les rodes… Però la Coordinadora tampoc ha buscat molt el suport de l’Ajuntament. Hi ha una part d’activisme que no el crec ni el vull institucionalitzat.

Però, fins a certa mesura, es podria arribar a entendre el rol de l’Ajuntament en no voler donar suport a les vostres campanyes en contra de l’atracament de vaixells militars. Ho dic perquè l’Ajuntament sempre pot argumentar, tot i ser fal·laç, que hi ha uns beneficis econòmics i d’internacionalització per la ciutat. Però, dit això, l’Ajuntament sí hauria de respondre positivament davant dels vostres actes a favor de la memòria històrica.

AL: Et donaré un exemple. Fa uns mesos vam penjar una placa per la memòria d’un noi que va morir l’any 1976 perseguit per dos policies nacionals a Tarragona. Doncs aquesta placa ha estat pagada entre els familiars de la víctima, la Coordinadora i el Fòrum de Tarragona per la Memòria. Res per part de l’Ajuntament.

MM: El suport és inexistent.

I, veient que no aconseguiu suport per part de l’Ajuntament, heu hagut de recórrer mai al govern de la Generalitat?

AL: L’Ajuntament promovia l’arribada de vaixells militars a Tarragona. Aleshores, sempre hi ha hagut un enfrontament per tots aquests temes entre la Coordinadora i l’Ajuntament. Quan hem fet concentracions contra les guerres, ni hem tingut el suport de l’Ajuntament ni tampoc l’hem anat a buscar. Això ha fet que, efectivament, alguna vegada, sobretot amb el tema dels vaixells militars, haguem anat a parlar amb la Generalitat, per donar visibilitat a la nostra lluita i per avisar que, sempre que hi hagi aquest tipus d’activitats, nosaltres estarem vigilant.

El port de Tarragona és exclusivament d’ús civil. A Espanya hi ha, actualment, 3 ports militars (Cartagena, Ferrol i Rota).

PC: Estem en contra de tots els exèrcits. El que és flagrant és que a un port civil com el de Tarragona, amb el discurs de voler reactivar l’activitat econòmica o, inclús, sota l’argument d’activitat d’interès general, aculli vaixells militars. Hem vist com mariners han anat a escoles a pintar morals, han estat presentats com autèntics herois. No té cap sentit.

MM: Sí, però potser aquesta part potser és la que més ha canviat. Ara ja no es veuen tants mariners per la ciutat. Recordo que fa uns anys em trobava marines de forma constant per la ciutat. Inclús recordo com, cada vegada que atracava un vaixell militar, era una atracció anar-los a veure. Dit això, el militarisme continua molt present en la nostra societat. Per exemple, encara avui l’exèrcit paga un premi a projectes que presenten les escoles. L’exèrcit continua molt present en l’educació, en la militarització de la societat.

dsc_0356

Sí, i també hi ha com un cert màrqueting darrere tot el que envolta el militarisme.

MM: Sí, i hi ha molts exemples. Recordes, fa uns anys, on hi havia anuncis a la televisió on semblava que allistar-se a l’exèrcit era com anar a un parc d’atraccions? Jo crec que tot aquest màrqueting posa en evidència la no-necessitat de l’exèrcit.

AL: La plaça principal de Mostar es diu Plaza España. Es diu així perquè l’exèrcit va estar en aquest poble i va fer diferents coses com, per exemple, la reconstrucció d’un pont del poble. Quan mires informes tècnics sobre aquestes obres, veus com una mateixa acció feta per l’exèrcit és, aproximadament, 4 vegades més cara i un 80% menys efectiva que si la planifiqués una ONG. Davant d’aquestes dades ens hauríem de plantejar si té algun sentit que hagi de ser una persona armada la que vingui a reconstruir un pont. O, en la mateixa línia, quin sentit té que hi hagi una part de l’exèrcit que es dediqui a apagar focs? No hi ha els bombers per fer aquesta feina?

És una forma de què la ciutadania interioritzi un missatge de necessitat d’un exèrcit, perquè serveixen per tot, per protegir-nos, per apagar un foc, per reconstruir un pont, etc.

AL: Clar, hi ha un clar màrqueting darrere de totes aquestes accions.

PC: A Tarragona, des dels atemptats del 2001, la freqüència de vaixells militars ha baixat moltíssim. Després dels atemptats la gent va començar a veure perillós l’atracament d’aquest tipus de vaixells en el nostre port i, en conseqüència, s’hi va començar a estar en contra. És a dir, i insisteixo amb això, la gent s’hi oposava no per una reflexió sobre tot el tema militar i bèl·lic que hi ha al darrere, sinó pel perill en l’àmbit local que això suposava. Si aquest vaixell s’atura en un altre port ja no ens importa més, no ens preocupa que aquest vaixell vingui o vagi a bombardejar en algun lloc del món. La nostra lluita no és aquesta, nosaltres anem a l’arrel, som antimilitaristes.

Per això cada primer diumenge de mes, a les 12h del migdia a la Plaça de la Font, feu el Paraules per la Pau. En què consisteix aquest acte?

MM: La idea és una ocupació d’espai de la via pública, perquè volem utilitzar el carrer com altaveu, com un espai d’art i de pau. Cada primer de mes fem accions diferents com música, ball, performance i accions que ens inventem nosaltres.

Per acabar, i aquí m’heu de respondre per separat. Per què us dediqueu a aquesta lluita?

AL: Primer de tot, perquè m’ajuda a reafirmar-me amb les meves idees i amb mi mateix. Després perquè crec que tenim propostes diferents a les majoritàries i, en aquest sentit, invitem a fer que si algú té ganes de reflexionar, pugui reflexionar sobre allò que passa. Per exemple, en el tema militar, això ens afecta a les nostres vides particulars i potser no som del tot conscients. No tenim un discurs fàcil. La campanya de l’objecció fiscal és un altre exemple d’aquesta lluita. Aquesta és una campanya de fa més de 25 anys, per què la gent no s’hi apunta? Nosaltres intentem que la gent faci una reflexió sobre tots aquests temes, sent conscients que és una reflexió socialment no acceptada.

Per què creus que costa tant?

AL: Perquè els cicles històrics ja els hem viscut. L’any 2003 Tarragona va viure la segona manifestació més gran de la seva història (la primera va ser la del passat 11 de setembre), una manifestació en contra de la guerra. Des d’aleshores hem vist com tot aquell potencial de gent s’ha anat desinflant. La gent reaccionem a allò que la societat ens dóna de menjar al moment. Jo crec que el ser reflexiu no està dins de la nostra cultura, ens movem més per l’input-resposta.

“El ser reflexiu no està dins de la nostra cultura, ens movem més per l’input-resposta”

Pau, Maria, per què continueu amb aquesta lluita?

MM: Perquè no volem deixar de ser xinxetes. Aquesta és una lluita que acompanya a la meva forma de pensar i perquè, a més, la veig necessària. Com a grup, a pesar d’haver-hi hagut moments més àlgics i més dolents, sempre intentem fer una feina molt constructiva i creativa. Tot i que sí que s’ha avançat en molts temes d’educació per la pau, encara hi ha molta feina.

Hi ha un element que heu repetit al llarg de tota l’entrevista: Insistir en què el vostre debat arribi a la gent, malgrat que això sigui molt difícil. Clar, potser quan algú sent conceptes com antimilitarisme ho percep com una cosa aliena al seu dia a dia, un debat poc urgent. Però, en canvi, si se li explica que hi ha 48 milions d’euros diaris en despesa militar potser canvia la seva percepció…

MM: Exacte, però aquestes lluites no es guanyen en un sol dia. I és aquesta constància la que forma part de la manera de viure i aconseguir les coses.

Però al final s’ha d’aconseguir això, que la gent pugui fer aquesta reflexió.

MM: Sí, i no només pels altres, també és una qüestió de reflexió personal.

I tu, Pau, per què hi dediques tants esforços a aquesta lluita?

PC: Perquè aquesta lluita reflecteix la meva visió del món i em serveix per explicar-me jo mateix a través d’aquestes accions. La Coordinadora em permet aquesta llibertat de poder col·laborar de forma flexible, de forma lliure i sense necessitat de vincular-me en cap organització on potser no em sentiria tan còmode. Acabaré amb la frase d’Enric V: Som pocs, però som feliços perquè som germans.

Per més informació sobre la Coordinadora visita http://tgnapau.blogspot.com.es/

dsc_0371

Entrevista realitzada per Josep Alcoceba

Deja un comentario