Angel 2

Ángel Belzunegui: “La diferència d’hores extraescolars realitzades per un nen de classe mitjana-alta i un nen pobre pot arribar a ser de 2 anys i mig”

Ángel Belzunegui (Pamplona, 1961) és director de la Càtedra d’Inclusió Social de la URV. L’Ángel ens ensenya, entre d’altres coses, la perillositat de donar titulars sense conèixer la realitat empírica que ens ensenyen els números. I és que, al final, l’acadèmia hauria de ser l’instrument que ens permetés homogeneïtzar conceptes i treballar conjuntament per elaborar estratègies d’impacte social més eficients.

L’entrevista, després de mesos d’espera, es realitza al Campus Catalunya de la universitat, espai que també acull la seu de la Càtedra. Lectura molt recomanable.

Què és la Càtedra d’Inclusió Social?

És un centre de transferència de coneixement en temes d’inclusió i polítiques socials que treballa amb entitats i institucions del territori. La càtedra permet traslladar, de manera directa i automàtica, el coneixement expert de la universitat cap a la societat.

Quan i per què neix la Càtedra?

Va néixer l’any 2011 i va ser degut a 4 factors que van coincidir: D’una banda, ja hi havia estudis del meu grup de recerca sobre qüestions de vida i pobresa. A més, hi havia un fort interès de la Crue (Associació sense ànim de lucre de la qual formen part 76 universitats espanyoles) per debatre la responsabilitat social de les universitats i quin havia estat el seu impacte a la societat. Això va coincidir amb un fort interès de l’antic rector i vicerector de la universitat, el Francesc Xavier Grau i el Santiago Castellà i, també, de la presidenta de Càritas a Catalunya i professora de la URV, la Dra. Carme Borbonès.

Com genereu la informació amb la qual després podeu fer aquesta transferència de coneixement?

Doncs de moltes maneres. Per exemple, fem transferència de coneixement quan un ajuntament ens demana una millora en el Pla d’Inclusió. O, també, quan signem un conveni amb el Departament de Treball, Afers Socials i Familiars per desenvolupar l’informe de pobresa de Catalunya; informe que després es discuteix en el Parlament de Catalunya. I també generem coneixement quan fem jornades on expliquem els nostres treballs.

Com afecta la tecnologia a la creació i difusió d’informació?

Jo sóc molt poc visionari però estic convençut de què la informació ha de ser més visual, immediata i entenedora. Crec que en aquest país fa falta, i molt, la figura del comunicador científic. En el futur necessitarem autèntics experts que sàpiguen de tecnologia, comunicació científica i que sàpiguen captar la sensibilitat de la societat en cada moment.

Aquest és un projecte que surt de la mateixa Universitat. Creus que això fa que corri el risc de ser percebut com un projecte elitista i allunyat de la realitat del carrer?

No, al contrari. Nosaltres ja estem consolidats i treballem molt en el territori, diria que cada vegada més. I això és pel fet que nosaltres aportem valor afegit: Se’ns demana un coneixement expert i que aquesta transferència de coneixement sigui entenedora. A més, entenem que aquest coneixement també ha de sortir de les mateixes entitats i, per tant, fem una gran feina d’immersió. Nosaltres entenem que aquest enteniment i transferència de coneixement ha de ser de part de totes les entitats.

Expliqueu en el vostre web que un dels objectius és compartir idees i assessorament per un millor enfocament de les polítiques socials, és a dir, treballar per una millor eficiència dels recursos. Creus que la crisi ha fet créixer l’interès cap a això?

No sé si hi ha una relació causa-efecte amb la crisi, però sí que ha augmentat l’interès, i no només en les entitats públiques, sinó que també en les privades de conèixer què s’està fent amb els diners d’un. I és que, sembla paradoxal, però moltes vegades no sabíem que estàvem fent amb els nostres recursos. I, precisament d’aquí, surt la necessitat de buscar indicadors per poder mesurar recursos, hores, impacte, etc. Per exemple, ara estem fent l’avaluació del pla de lluita contra la pobresa de la Generalitat, un pla de 164 actuacions en l’àmbit de Catalunya, transversal entre tots els departaments.

Aprofito que em parles d’indicadors per preguntar-te si creus que es necessiten, primer de tot, indicadors estadístics que ens permetin mesurar valor i, també, si aquests indicadors s’han d’homogeneïtzar.

En certa manera sí, ja que és l’única manera de poder comparar.

És que és això. Per exemple, l’OCDE demana anualment dades macroeconòmiques als 30 països del DAC (Comitè d’Assistència al Desenvolupament). Aquestes dades s’han de presentar en un format determinat, homogeneïtzat i acordat per tothom.

Nosaltres treballem igual. Per exemple, estem treballant des de fa dos anys amb l’Idescat i el Departament d’Afers Socials per la construcció de tres índexs de vulnerabilitat per tot el territori català. En la recerca d’aquests índexs hi treballem sociòlegs, matemàtics de la UPC… No és fàcil.

En el camp de l’activitat social encara estem encallats en el principi de la redistribució i el de la reacció. És a dir, sempre acabem actuant sobre persones i col·lectius quan ja estan en una situació molt precària. El que estem veient és que, amb aquest model, acabem posant molts més recursos per salvar socialment a molt poca gent, perquè ja estan molt malament.

“Només actuem sota el principi de reacció, quan la persona ja està molt malament. Això és molt car i poc efectiu”

Hi ha molt poca feina de prevenció.

Exacte. Hem de capgirar el model, començant per l’Administració i acabant per les mateixes entitats. Hem d’anar cap a una societat que sigui predistributiva, que lluiti per impedir que la gent arribi a aquest punt. Per exemple, fa temps que sabem que la diferència d’activitats extraescolars realitzades entre un nen pobre i un nen de situació mitjana-alta durant l’edat d’escolarització (de 3 a 16 anys) és de quasi 2 anys i mig. Això és una barbaritat que provoca un retard cognitiu dels nens pobres.

I com es treballa això? Com es motiva als pares d’aquest col·lectiu per fer que inscriguin als seus fills en activitats extraescolars.

Jo crec que els pares estarien encantats. Algú els hi ha preguntat mai als pares si prefereixen que els seus fills estiguin veient la tele o al carrer, o si prefereixen que estiguin fent una activitat amb monitors i gent preparada? No, simplement hem deixat les hores extraescolars en mans del mercat.

Estic parlant de crear estructures on aquests nois amb risc d’exclusió social puguin gaudir de les mateixes activitats que els fills de classe mitjana, exactament amb el mateix grau d’exigència. S’ha de fer un treball important en els barris populars. Jo parteixo de la idea que un nen de 5 o 6 anys, si se li ofereix una activitat prou atractiva, la que sigui, preferirà sempre fer aquesta activitat.

Aleshores, la compactació de l’horari escolar pot agreujar més aquestes diferències?

Sí, hi ha molts estudis fets per la Fundació Bofill que demostren que la compactació afecta, i molt negativament, als fills i filles de classe treballadora no estable.

A les 3 del migdia cap a casa…

Exacte. I què fa un nen, sol i a casa, a les 3 de la tarda? Mirar la televisió, estar al carrer, etc. Aquest és un exemple de com reduir la desigualtat ex-ante. Sinó, l’actuació posterior per pal·liar aquesta desigualtat ens constarà molts diners. És el que comentàvem abans.

La socialització de la pobresa, és a dir, l’augment de sectors amb risc d’exclusió social, també agreuja aquest problema. Llegim i sentim de la premsa que ens estem recuperant, però on estem exactament si ho comparem amb fa 10 anys?

Com a societat, i segons els indicadors macroeconòmics de renda, no ens hem recuperat. Però això s’ha de matisar amb la distribució de rendes. Si distribuïm la població en decils de renda, veurem com, des del 2009, un 34% de la renda es perd en els 3 primers decils. Això desmenteix categòricament el titular de què la classe mitjana ha desaparegut. Això és totalment fals. Al contrari, són les classes mitjanes benestants, els decils 7,8 i 9, les que millor han aguantat la crisi. Aquestes classes mitjanes solen tenir feines tècniques i són les mateixes que porten els seus fills a activitats extraescolars.

“Que la classe mitjana ha desaparegut amb la crisi és mentida, ha sigut la classe baixa qui l’ha patit més”

En el vostre web parleu de l’Estratègia UE 2020 per reduir taxes de pobresa. Quines són les línies d’actuació d’aquesta estratègia? Entens que, quan es parla a nivell tant macro, la gent sigui molt escèptica?

Sí, però jo crec que aquestes línies d’actuació són necessàries. Penso que això s’ha de prendre com una guia, com una orientació a nivell molt extens. Si avui ens comparem amb la situació general de fa 15 anys, hem millorat molt.

Em sorprèn aquesta dada…

Doncs s’ha reduït la pobresa en més de 100 milions de persones. Estem parlant de fronteres de pobresa d’1,9 dòlars al dia. Aquests objectius no deixen de ser directrius, que tot i no complir-se molts d’ells, ens serveixen de guia.

“En els últims anys hem aconseguit reduir la pobresa en més de 100 milions de persones”

Però aquests objectius que es marquen en l’àmbit global són reals o utòpics?

A Catalunya, si seguim la tendència actual, s’aconseguiran complir els objectius de reducció de la pobresa marcats per l’Agenda 2020. Però, tot i complir aquests objectius i reduir en 5 punts la pobresa, el qual és una bona noticia, seguirem tenint un 15% de pobresa.

És interessant com, amb les mateixes dades, existeixen interpretacions tan oposades. Per exemple, el famós llibre de Thomas Piketty (El Capital en el segle XXI) i, amb les mateixes dades, les conclusions oposades que fa Xavier Sala-i-Martin.

El mateix passa amb entitats que parlen d’emergència social. Jo penso que s’equivoquen molt. I espero que ho facin sense mala intenció. Però s’està donant un missatge molt distorsionat. Si parles            d’alts nivells de racisme i islamofòbia. Considero que em conec bastant aquest país i no em reconec amb el país i les dades que ens presenten aquestes entitats. No veig, per exemple, que hi hagi una emergència infantil alimentària. Perquè si parlem d’emergència infantil alimentària a Catalunya, com s’anomena el que passa a Sudan? De què estem parlant? Hem de vigilar molt les paraules perquè sinó utilitzem conceptes com pobresa i vulnerabilitat sense cap criteri. L’acadèmia serveix, entre altres coses, per intentar acordar conceptes i per saber de què estem parlant.

“No podem parlar sempre d’emergència alimentària, pobresa i vulnerabilitat. S’han d’homogeneïtzar criteris”

Canviant de sector, què són els Centro Especiales de Empleo (CEE)?

Són empreses que tenen com a objectiu principal proporcionar feina a gent amb discapacitats.

Quin és l’impacte d’aquests centres en la nostra societat?

Són fonamentals. Jo mateix, per exemple, vaig maquetar la meva tesi doctoral en un CEE. Aquests centres solen tenir feines molt manuals i la seva existència és deguda, en gran part, a que les empreses i el mercat laboral no estan absorbint aquest col·lectiu.

Aquests centres es veuen obligats a estar permanentment sostinguts per subvencions?

No. És cert que tots, en més o menys mesura, tenen sempre una petita ajuda en forma de subvenció, però jo també crec que hi ha centres que poden aconseguir ser força autònoms.

La càtedra pot sobreviure només del finançament que rep de les entitats amb qui treballa?

El nostre finançament prové dels agents als quals oferim els nostres serveis i, també, per patrocinis d’empreses com Fundació Endesa.

Et demano una última reflexió. Tal com hem dit al principi, moltes de les informacions que genereu i consells que doneu van orientats a millorar les decisions polítiques sobre temes socials. Sabent que qualsevol canvi social requereix, per definició, temps, el curtplacisme amb que es mouen els polítics juga en contra vostra?

Sí, i aquest és un dels grans problemes dels policy makers: La seva visió general, basada en el rèdit polític que trauran de cada acció, és curtplacista. Aquest és el càlcul que fan i aquest és el motiu que fa que desgasti molt treballar amb ells.

Per acabar. Per què et dediques a això?

Més enllà dels motius professionals, on sempre m’ha interessat molt el fet de poder interpretar les transformacions i canvis socials, jo ho faig, també, per motius personals. Tinc un compromís molt ferm amb el concepte de justícia social. Ho tinc molt arrelat, probablement per l’educació que he rebut. Crec que vivim en un sistema manifestament injust i que s’ha de treballar per una millor distribució de les coses.

logo_catedra_inc_soc3

Per més informació entra al web de la Càtedra d’Inclusió Social de la URV.

 

Entrevista realitzada per Josep Alcoceba.

 

Deja un comentario